Glòria Sabaté: «Necessitem gèneres com el ‘negre’, que apostin per la llengua catalana»

Has escrit una novel·la de crims i detectius clàssica, amb tots els elements del gènere.

«Sí, de fet és un homenatge a la novel·la detectivesca de finals del XIX i principis del XX, que és la novel·la enigma. I, sobretot, també volia fer un homenatge al moment en què Barcelona descobreix Sherlock Holmes i queda enamorada del detectiu».

Es viu una mena de fervor detectivesc.

«El públic descobreix Sherlock Holmes a partir de les representacions teatrals, sobretot al Teatre Principal, a la Rambla. Arran de l’èxit d’aquestes funcions, un editor pensa que pot ser beneficiós acostar al poble les traduccions al català de les obres de Conan Doyle. El que em va fascinar és que aquestes traduccions eren populars. A l’Ateneu o a les Bones Lletres ja s’estava traduint literatura europea, però era per al consum dels lletraferits i la burgesia. En canvi, aquests textos, publicats setmanalment a Literatura Sensacional, són per al consum del poble i, per tant, per al seu divertiment. Per això vull que la novel·la sigui un homenatge al poder de seducció de la literatura i reivindicar que també és una eina per culturitzar i amb la qual, a més, t’ho pots passar molt bé».

A partir d’aquí, tries una protagonista, la Robina, que és una noia d’origen escocès amb dots detectivesques enamorada del personatge de Doyle.

«La Robina me l’estimo molt. En aquest punt, hi ha un cert homenatge al Quixot perquè ella, encara que no perd el sentit per les novel·les de Holmes, sí que intenta emular el seu heroi. El que passa és que, encara que és una noia molt entenimentada, li poden la passió i els sentiments. El personatge el vaig crear partint d’una comunitat de famílies del Poblenou que són barreja d’escocesos i catalans, i que té el seu origen al segle XIX, quan una sèrie d’enginyers escocesos van venir a treballar a les fàbriques del barri».

Un altre element clau de la teva novel·la és l’escenari. En el Palau Güell de Barcelona hi has trobat una atmosfera perfecta per a l’assassinat.

«El Palau és el gran protagonista de la història. Quan vaig decidir que faria una novel·la de tipus enigma, vaig veure clar que em calia una habitació tancada i una història de personatges coral. Vaig pensar a inventar-me un espai, però no veia la història en un pis tancat. Havia de ser un lloc pròxim a la Rambla i al Principal, a aquell barri de la faràndula que toca al Paral·lel, el de la morbositat del pretès discurs científic que ensenya malformacions… De cop i volta, passo per Nou de la Rambla, i veig el Palau. En entrar, vaig veure clar que ja ho tenia. La família Güell va ser l’única que no es va traslladar al Passeig de Gràcia, perquè volien mantenir els lligams amb la casa familiar, que donava a la Rambla. Per això van construir l’edifici, però aïllat del barri. I aquest aïllament m’anava perfecte. A més, té una estructura interna, amb passadissos secrets per on es movia el servei, que va ser com un regal».

Aquests dies has participat en el Festival de Novel·la Negra BCN. Tinc la sensació que el gènere viu un moment dolç.

«El gènere ja crida l’atenció del públic català als anys 50 i 60, però sí que és veritat que ara s’intueix un canvi. El gènere negre sempre s’ha associat a la poca qualitat, a una lectura de distracció. De fet, no és casual que, per exemple, a l’assignatura de literatura a la universitat, no fem Conan Doyle, ni Wilkie Collins ni Agatha Christie… Passa una mica com amb el gòtic: tampoc parlem de Frankenstein. Tradicionalment, el negre es considerava un gènere de poca aspiració literària, en el sentit de llengua culta i treballada. Però ara sento que tot això està canviant. A la BCN Negra vaig participar en una taula rodona a La Paloma, un dimarts a les sis de la tarda, i estava ple. Ja m’agradaria a mi que tots els gèneres tinguessin un públic tan fidel i tan gran. I sí que sento que som en un moment dolç, coincidint també amb el fet que s’està reivindicant, amb assajos com els d’Irene Solanich o Anna Maria Vilallonga, que analitzen les especificitats del gènere en català. Necessitem gèneres que apostin per la llengua».