Marta Orriols: «Ens hem de recordar que no passa res, que també podem ser feliços»

Has escrit una història petita sobre una dona, la Joana, que treballa com a cap de Restauració al MNAC. La idea va sorgir del personatge, de la restauració o del museu?

«Tot ve d’un dia de juliol que sortia del MNAC (hi vaig sovint), i a fora hi feia molta calor. Al museu, tots els paràmetres climàtics són perfectes, i hi ha aquella serenor, com en una càpsula del temps. Aquell dia, a més, hi havia un petit incendi a Montjuïc amb fum, helicòpters… Últimament, em passa que a l’estiu tinc la sensació que el món s’acaba, que tot crema: Califòrnia, Grècia, Catalunya… Tot plegat em va fer pensar en aquest contrast entre el museu, on es conserven obres antigues que ens sobreviuran, i un futur que sembla que se’ns en va de les mans. I vaig pensar: No tinc ni idea de sobre què escriuré, però necessito començar a escriure a partir d’aquí».

I vas escriure sobre la Joana, una dona de mitjana edat que ho té tot bastant afilerat. I, tot i això, de teló de fons sempre hi ha aquella por…

«Sí, penso que és un tret característic del món occidental. La Joana té una bona feina, uns fills que no li causen problemes, una bona relació amb l’exmarit, amics… I, tot i això, sent aquesta buidor. Li falta acceptar aquest present i gaudir-lo. Ens hem de recordar que no passa res, que també podem ser feliços».

És el que en algun moment es diu a la novel·la: ens acaba definint allò que no tenim.

«Sí, pensem molt més en el que hem perdut. I tenim el costum d’anar projectant, de voler assolir coses noves. I està bé, és una manera de tirar endavant, però, de vegades, això fa que ens oblidem del que tenim. I no és que ens hàgim de conformar, però en podem gaudir».

El fet que la Joana sigui restauradora d’art, una feina que implica treure capes, conservar allò que és preciós i buscar la base de l’obra, tampoc deu ser casual.

«La restauració implica aplicar unes cures. Mentre em documentava, em fixava en els gestos que fan els restauradors quan tracten les obres, i són absolutament delicats. Em recordaven les cures que es fan quan, per exemple, un nen cau i s’ha pelat el genoll. La Joana està molt sola i, tot i que ella continua cuidant els seus, no hi ha ningú que la cuidi a ella. Hi ha una conversa amb una amiga, la química del museu, en què la Joana li explica una cosa de la seva vida, i l’amiga li aconsella que faci el mateix que amb la restauració: Fes brillar el que tens, no el que ja has perdut o no has pogut aconseguir. De nou, és el que dèiem abans».

La Joana viu una petita història d’amor amb un home que és músic. Llegint-te, pensava que l’amor culte és molt bonic.

«Quan hi ha una intel·lectualitat, una conversa on et pots agafar d’uns punts que, segurament, no els exposaries públicament d’una manera social, perquè formen part de la teva intimitat, és molt bonic. Les percepcions artístiques poden ser molt personals, i quan les expresses amb paraules pots semblar pedant, o que no sigui exactament el que tu volies dir. Però quan connectes amb algú que té aquesta sensibilitat per la bellesa, per la música, sorgeix una conversa que pot encendre una flama, una connexió, que només funciona per a aquestes dues persones. També tenia moltes ganes de parlar d’això, de la bellesa, que també és una cosa molt íntima i se’n parla poc».

El narrador, de manera molt puntual, parla directament al lector. Per què?

«No ho havia fet mai, però amb la Joana em va passar una cosa nova: me la vaig estimar molt, de seguida, i sentia que la dominava molt. En altres novel·les, els personatges han anat fent sobre la marxa, són ells els que m’han anat portant. Però a la Joana la vaig posar molt a dins de la meva vida, vaig pensar que podria ser jo, i això em va permetre fer aquesta mena d’extracció i dir-li al lector: La Joana és meva. A la vegada, també, he volgut fer un agraïment al públic que m’ha acompanyat tots aquests anys. Aquest és el meu cinquè llibre i vaig pensar que aquesta seria una bona manera d’acompanyar-los, de dir-los Soc aquí, amb vosaltres».