El fracàs de la política

La situació actual comporta noves variables socials complicades, on la raó es deixa de costat i són altres «incidències» les que fixen molts dels paràmetres de convivència que, fins fa poc, consideràvem vitals per la nostra entesa com societat avançada, quan els drets i deures eren un fet fora de polèmica normal de qualsevol mac democràtic.

La crisi ideològica és un fet fora de debat que, en tot cas, comporta una discussió de com fer possible el manteniment de determinats principis i fites assolides en el passat, que avui es troben amenaçades per un marc canviant en funció d’uns condicionants nous. L’evidència que la mateixa societat s’ha anat desmarcant del debat ideològic, entès com la defensa de determinats principis en funció d’una ideologia, però sense tenir en compte el vessant econòmic, és un fet capa cop més evident, fins i tot, l’exemple que els estudis demoscòpics a l’hora de «preavaluar» determinades respostes socials, tant de caràcter electoral com de «decisions emblemàtiques», ha estat un fracàs, posen encara més en evidència que el món va per una «línia descontrolada» en la qual cada cop és més difícil influir, encara que es disposi de tota la maquinària mediàtica, com ha quedat en evidència en temes com el BREXIT o les eleccions americanes.

També la desconfiança cap als líders de torn, els més directes i propers, però també cap als que són referència global, comença a ser un fet objectiu íntimament lligat a uns «discursos» en funció del que succeeix en cada moment i, en cap cas d’acord amb una perspectiva de futur vital per avançar-se al futur incert que ens espera. La improvisació es converteix en una manera d’actuar que comença a fer-se general i que ens aboca cap a un marc on res és previsible i, per tant, poques són les actuacions a fer per afrontar un demà sota dubtes.

El marc referit comporta, en conseqüència, l’aparició d’extremismes, fruit de la mateixa frustració per la impotència d’uns líders sota mínims i amb poca capacitat de resposta. És evident que l’amalgama d’una classe política poc creïble i uns dirigents condicionats, ens porta cap a un model sense ideologies, on el que prima és la mateixa capacitat de desqualificar el que s’ha fet, donant poques opcions per un futur que tampoc es coneix, però, això sí, oferint «noves cares» que, en tot cas, d’entrada només saben explicar el passat però poc aspiren a fer un missatge coherent per demà.

Tampoc podem oblidar el pes de les grans multinacionals, que des d’un segon nivell de protagonisme, marquen un camí «interessat», però a tenir en compte, com un eix més d’aquest fracàs de la política que es concretarà en una debilitat manifesta dels poders democràtics a l’hora de «controlar» uns mercats desbocats.

En definitiva, la dificultat que ens envolta, té poques fórmules per reconduir una situació que es va portant massa temps i, per tant, seria aconsellable, a uns i altres, tornar als grans pactes que busquin el que uneix per sobre del que separa, si realment es vol posar fre a un fracàs que crec que no ens podem permetre, seguir en la via actual només és garantia d’inestabilitat en tots els aspectes.