La vida consagrada

Una de les fundacions de santa Teresa de Jesús va ser a Medina del Campo. El que no sabia és que la casa que li van donar per a instal·lar-hi el convent estigués tan en ruïnes, tant és així que la primera nit va haver de deixar el sagrari al portal. Això sí, custodiat per homes, encara que ella confessa que va passar la nit mirant per la finestra per assegurar-se que el Santíssim estava ben protegit contra possibles profanacions. A continuació, la Santa narra que es va anar restaurant la casa i les vocacions van començar a trucar a la porta. Cinc segles més tard, el problema no són les cases, sinó les vocacions, fins al punt que molta gent es qüestiona si avui té sentit la vida religiosa.

L’any passat el papa Francesc va respondre de manera afirmativa a aquesta pregunta mitjançant la constitució apostòlica Vultum Dei quærere, sobre la vida contemplativa femenina. Amb les adaptacions convenients és un document útil per a totes les formes de vida contemplativa i a ell m’atinc en aquest diumenge dedicat a la vida consagrada. Des dels primers segles l’Església ha manifestat gran estima als homes i dones que, dòcils a la crida, han escollit seguir Crist «més de prop». La seva presència l’ha valorat com a llum en el canelobre que il·lumina la meta cap a la qual la comunitat eclesial s’encamina, «amb la mirada fixa en la recapitulació de tot en Crist, i prenunciant d’aquesta manera la glòria celestial». ¿Què seria de l’Església sense vosaltres —es pregunta el Papa— i sense tants que viuen a les perifèries del que és humà i actuen a l’avantguarda de l’evangelització? I afegeix: «De la mateixa manera que el mariner quan és en alta mar necessita el far que indiqui la ruta per arribar a port, així el món us necessita a vosaltres.»

El Papa sap en quin món vivim: «Avui dia moltes persones no saben resar. Molts no en senten la necessitat o redueixen la seva relació amb Déu a una súplica en els moments de prova, quan no saben a qui dirigir-se.»

Les persones consagrades són la veu orant dels qui no resen; preguen per tots amb els seus llavis i amb el lliurament de les seves vides. Així les veig jo, i en elles em sostinc per a la meva tasca com a arquebisbe. Sento la seva gran força espiritual i els demano que continuïn donant suport a les vocacions sacerdotals, a la pau en el món començant per la pau a les famílies, i que els cristians ens sentim cridats a la caritat amb els més necessitats. Enmig d’un ambient fred, són el foc que escalfa la llar.