Decálogo del buen populista

És més un instrument que un objectiu en sí mateix però és cert que la crisi econòmica i l’hegemonia ideològica de la dreta liberal d’aquests darrers anys han generat un tsunami populista a l’hemisferi occidental que adopta diverses formules, ideologies i interpretacions, en funció del país i del populisme local, però amb una sèrie d’elements comuns que són de fàcil identificació.

El primer és la aparició de l’honrat líder intèrpret de la voluntat popular contra les malvades elits. És la clau de volta de l’ADN populista. Com tothom sap el gran líder (o el politburó virtuós, o l’assemblea pura o el que sigui) defensa a l’humil home del carrer maltractat i humiliat pels «poderosos» i les institucions democràtiques «anquilosades». D’aquesta formula es poden derivar situacions esperpèntiques com la d’un arxi-multimilionari com el senyor Trump, vivint en la seva torre de mobles folrats amb or pur, erigit en defensor del proletariat nord-americà atropellat pel «sistema» (malgrat que ell mateix sigui un dels màxims exponents d’aquest «sistema» que verbalment s’afirma combatre). L’omnipotència del gran líder, o del tòtem col·legiat que es vulgui, també permet fulminar de la nit al dia al secretari d’organització de la mateixa formació política sense consultar cap base ni absolutament ningú. Com és lògic, el líder defensor del ciutadà anònim mai s’equivoca i ha de tenir «plena decisió» per fer i desfer a voluntat.

Segon, l’adversari polític convertit en enemic irreconciliable i, sobretot, «corrupte». Tot allò que se’ns creui en el camí cap al nirvana promès és pervers, corrupte i inacceptable. A l’enemic ni aigua. El respecte cap a les veus alienes s’interpreta com una manifestació de debilitat que obstaculitza la revolució de la gent «de sota», dels humiliats, dels menyspreats que ara, gràcies a la manifestació populista que sigui, tindran la paraula i seran escoltats. La criminalització dels adversaris polítics és un element fonamental en el decàleg del bon populista.

Tercer, odi furibund a tot el que soni a socialdemocràcia i socialisme democràtic. Imprescindible. És comú tant al populisme d’extrema dreta com al d’extrema esquerra. Tampoc és nou i ja té un llarg recorregut històric. De fet, quan un escolta exabruptes com «socialtraïdors o socialfeixistes» recorda que ja eren els insults que els estalinistes dels anys 30 del segle passat proferien contra els socialistes. La unitat de l’esquerra, per a ells, tan sols esdevindrà amb la destrucció dels partits socialistes i l’hegemonia dels moviments que es defineixen a l’esquerra del socialisme democràtic sense concretar, això sí, en què consisteix aquesta «nova esquerra» que té, en realitat, molt de vella. Res de nou, doncs, sota el sol.

Quart, dobla vara de mesurar. Possiblement un dels elements més fascinants del nou populisme. Permet pràcticament qualsevol cosa. Així, podem exigir el «compliment de la llei» i, al mateix temps, exigir la derogació de la llei i instar a la desobediència d’aquesta mateixa legislació en funció de la decisió que prengui. Es pot aplaudir i alabar l’actuació de la justícia quan aquesta ens dóna la raó i, simultàniament, denunciar aquesta mateixa justícia i qualificar-la de «demofòbica» si la resolució judicial ens condemna o senzillament no ens agrada. Una mena de respecte a l’imperi de la llei a la carta, en funció de gustos, filies i fòbies. Tot un repte intel·lectual no a l’altura de tothom...

Cinquè, denunciar al periodisme com un instrument al servei dels poderosos. Qualsevol societat civil que mereixi aquest nom requereix d’uns periodistes independents, crítics i honestos i això ho saben els populistes. Per això cal denunciar tots els mitjans de comunicació com a «súbdits al servei dels interessos de l’Ibex-35» i substituir aquests canals «tradicionals» per quatre perfils falsos de twitter que es dediquin a difamar als partits i a les persones considerades com a «enemics» en la noble tasca de defensar al poble «des de baix». Un poble, però, que necessita lideratges, intèrprets i estructures partidistes que defensin els seus interessos perquè ja sabem que tots els discrepants són «corruptes». Només cal tenir present el menyspreu amb el que el senyor Trump es refereix als periodistes i el desdeny que els manifesta.

Repeteixo que res d’això és nou però si que sorprèn el seu èxit actual. En el moment en què escrit aquestes línies la tercera força política grega és un partit que es reivindica com a nazi i tothom dóna per fet que l’extrema dreta del Front Nacional serà la força més votada a la primera volta de les eleccions presidencials franceses. La França de la revolució il·lustrada. La França de la igualtat, llibertat i fraternitat.

I és en aquesta cruïlla històrica on els valors irrenunciables de justícia social, respecte i pluralisme en democràcia i defensa de la dignitat de les persones del socialisme tornen a tenir una vigència i una raó de ser més necessària que mai.