No és una bretxa, és un abisme
Membre de l’executiva del PSC del Camp de Tarragona
79 dies més a l’any, és a dir, uns dos mesos i mig més anuals. Això és el que, de mitjana, hauria de treballar una dona al nostre país per percebre les mateixes retribucions salarials anuals que un home per fer la mateixa feina. O el que és el mateix, aquesta dona cobra un 23’3% menys que un home per dur a terme les mateixes responsabilitats laborals. I no es tracta d’estimacions, no, això segons dades oficials del ministeri de Treball i més concreta –i paradoxalment– del seu servei de foment de la ocupació i la igualtat. No estem, doncs, davant de cap «bretxa» salarial entre homes i dones, no. Estem davant d’un abisme.
Però sempre dic que les dades, de vegades, ens distorsionen la dimensió humana de la realitat que es viu a peu de carrer. A tots aquells que neguen o menystenen aquesta realitat intolerable i injusta tan sols els aconsello que surtin al carrer i parlin amb les dones, amb les seves familiars i conegudes, que els preguntin quins són els seus sous, les seves condicions de treball, els seus horaris laborals, les responsabilitats que han d’assumir a casa per tenir cura dels seus fills o de les persones grans que no poden valer-se per elles mateixes, etc. Si ho fan veuran que la realitat amaga percepcions i sentiments que no es s’expressen amb xifres estadístiques.
I quina és aquesta realitat? Que en els darrers anys hem retrocedit, com els crancs, a tots els nivells. La reforma laboral del PP, les retallades en prestacions socials, el desmantellament progressiu de l’Estat del benestar i la precarització dels treballs (que després el Govern ens ven com a «èxits» en la creació d’ocupació) han empès moltes dones a tornar a tenir cura de la família en l’àmbit de la llar com a activitat exclusiva. Tot allò que va aconseguir el Govern socialista amb la Llei d’Igualtat s’ha malbaratat des de 2011 fins avui.
Aquí i ara el 75% dels treballs a temps parcial que se signen al nostre país tenen rostre de dona. La majoria, a més, són treballs parcials que amaguen jornades completes reals. Al damunt amb salaris precaris. La desregularització total del mercat de treball fruït de l’exigència del Govern per guanyar «competitivitat» ha discriminat de manera notable a les dones. Tots els avenços assolits pel Govern socialista en matèria de plans d’igualtat, foment de la negociació col·lectiva i de la conciliació de vida familiar i laboral i les exigències sobre transparència empresarial en aquesta qüestió tan essencial han estat llançats per la borda per Rajoy i el seu executiu. Dos passes enrere, sense agafar ni mig mil·límetre d’impuls per avançar.
Amb el PP al Govern no tan sols ha crescut el nombre de dones a l’atur sinó que, per primer cop en 40 anys de democràcia, ha baixat la població activa femenina al nostre país. Els sindicats han denunciat reiteradament de l’existència de casos de dones que cobren 655 euros mensuals, i menys, per feines amb retribucions masculines molt més elevades. Tan sols el 53% de les dones d’entre 20 i 64 anys al nostre país té feina, un dels percentatges més baixos de tota la Unió Europea. De fet, el grup socialista al Parlament Europeu ha denunciat que s’haurien de crear tres milions de llocs de treball ocupats per dones a Espanya per assolir l’objectiu de taxa d’activitat femenina recomanat per la Unió Europea. I això que, cal recordar-ho, tenim la generació de dones més formada i millor preparada professionalment de la història!
No podem seguir així. No vull jutjar les bones intencions del Govern ni fixar el retrovisor en el passat i posar-nos a lamentar errors que s’hagin pogut produir. Els i les socialistes volem comprometre’ns en positiu per reduir aquest abisme salarial actualment existent entre homes i dones a la nostra societat. I no només per una qüestió econòmica, sinó perquè per a nosaltres aconseguir la igualtat de gènere real és un objectiu democràtic del conjunt de la societat. Un repte que tenim pendent i que, lluny, d’assolir-lo hem vist com lliscava per una pendent inclinada perdent èxits col·lectius que havien costat molts anys d’aconseguir.
Emplacem a la resta de forces polítiques, començant pel Govern del PP que és qui té la responsabilitat de governar, a no buscar justificacions sinó cercar entre tots solucions per donar resposta a una realitat injusta i del tot intolerable. Fidels a una convicció d’equitat i de justícia que ha d’unir a tots els demòcrates fixem actuacions concretes amb un calendari d’accions avalades amb recursos pressupostaris garantits. No podem esperar més perquè no estem davant de cap «bretxa» sinó d’un autèntic i immens abisme.