Desigualdad fiscal

Ara que es parla de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, bo seria fer una reflexió sobre les dades, publicitades recentment, segons les quals, les diferències personals a l’hora de fer front a les nostres obligacions tributàries és un fet cada cop més evident, depenent del lloc de residències.

La disbauxa de la normativa fiscal de les diferents Comunitats Autònomes, posa de manifest, un cop més, les greus diferències que afecten les persones de manera directa i que no se centren en qüestions emblemàtiques com les infraestructures o les mateixes capacitats d’autogestionar-se, sinó que entren en un tema tan directe com és condicionar la seva pròpia capacitat de despesa en funció de la decisió dels governs de cada «regió».

Que es pugui posar en evidència que per exemple Catalunya és la que més grava les rendes baixes en l’IRPF; que Extremadura elimina deduccions en el mateix impost; que a València és on es paga més si la renda és superior als 160.000 euros; que Andalusia penalitza més que ningú les herències; o que a Madrid l’Impost d’Actes Jurídics sigui la meitat de Catalunya o que el mateix Impost de Patrimoni sigui «0»; són fets objectius que ens porten a un desequilibri injustificat i fora de tota lògica.

Moltes vegades critiquen a la Unió Europea per la seva incapacitat de trobar punts de trobada en el tema fiscal, amb crítiques cap al Govern Irlandès respecte al seu Impost de Societats i el que suposa a l’hora de fer, «competència il·lícita», a altres estats de la Unió; però poc s’aprofundeix en qüestions com les que s’han posat sobre la taula per la seva discussió i que obren «dubtes legítims» a una ciutadania «farta de pagar» però que depenent d’on viu té uns avantatges o perjudicis injustificables.

Quelcom pot pensar que el que comento és una qüestió anecdòtica que afecta poca gent, malauradament els estudis, ara fets públics per entitats de prestigi reconegut com el «Consejo General de Economistas Asesores Fiscales», són un atac sense precedents cap a uns discursos polítics que massa vegades oblidem a l’hora de buscar els suports electorals, l’interès general de la seva població, per primar interessos de despesa desbocada a la qual es fa front amb polítiques fiscals que, si s’expliquessin, amb tota la seva transcendència, no tindrien el suport necessari per a la seva aplicació.

Ja sé que parlar d’impostos és complicat i que els arguments polièdrics de tot l’esmentat són un fet inqüestionable, però el que no pot ser de rebut és el panorama existent de pressió fiscal indiscriminada depenent de quin és el domicili de cadascú.

No vull que el meu escrit s’entengui com una crítica a la dinàmica fiscal, per altra banda imprescindible per seguir podent donar uns serveis necessaris, però no estaria de més buscar fórmules d’homologació a l’esforç de la gent, sigui quin sigui el seu lloc de «supervivència», i la discussió permanent de l’encaix fiscal de l’Estat i les Comunitats, com aquí es posa de manifest, no és una qüestió anecdòtica sinó que per molts pot suposar, fins i tot, la seva pervivència en un nivell de vida que es pot posar en perill de manera directa.

En definitiva, poques vegades es parla de manera general d’aquest tema que com es pot veure té moltes més repercussions del que creiem, per tant, les «reformes» pendents sobre el finançament autonòmic haurien de saber obrir un nou camí sense tantes divergències com les que els estudis referents posen de manifest, per tant, la necessitat d’un replantejament general de tot això, hauria de constituir una prioritat urgent a curt termini, si no ens volem trobar en una disbauxa plena d’incoherències per una ciutadania en crisi permanent.