Pere Godall, un gran tarragoní que continua viu

Amb incredulitat i profunda tristor rebo la notícia de la mort de Pere Godall, gran tarragoní, músic, incansable activista social.

Ruth Troyano m’ho fa saber amb els mateixos sentiments i escriu al seu mur de Facebook que recorda les seves paraules quan l’1 de febrer del 2006 Pasqual Maragall li va lliurar la medalla Macià.

Un gran home plurivaluós si se’m permet el neologisme: com a treballador de banca, com a músic de totes les hores del dia i de la nit –el «pluriempleo» dels anys 50 i 60, recorden?–, al cap de 15 anys ja va fundar amb els seus germans el «trio Godall» i després l’«Orquestra Godall» a la que va seguir diferents orquestres, com activista cultural –Món Camp tarragoní–, activista social de mil batalles (organitzador i capdavanter dels supervivents de la lleva del biberó de la guerra del 36).

Més encara, Pere Godall destacava també per la seva humanitat i capacitat de connectar amb tothom. Allò que avui anomenem feeling. No li vaig conèixer mai cap mal humor, sempre amb el somriure al seu semblant, ha passat oper aquest món traspuant i encomanant simpatia i optimisme. Era d’aquelles persones que et fan pensar que si tothom fos com ell, el món funcionaria molt, però que molt millor.

El seu exemple ha estat aquest. Si els empiristes del segle de les llums i John Locke en particular deien allò que quan naixem som com una pissarra en blanc que anem omplint o escrivint a base de la nostra experiència, Pere Godall sense dubte ha escrit en moltes de les nostres pissarres. Puc afirmar que en la meva però estic segur que en la de milers de tarragonins i tarragonines que hem tingut la sort de conèixer-lo.

I si és cert que els deus de l’antiga Grècia deien que un no acaba de morir fins que es perd la seva memòria, Pere Godall tardarà molts anys a morir-se del tot perquè la seva memòria perdurarà molts i molts anys.

El seu nom resta inscrit en la memòria de Tarragona i de Catalunya i allà on sigui segur que ja ha muntat una orquestra. Em va regalar unes quantes partitures per a piano, però segur que no les necessita perquè se les sabia totes de memòria.