Niño-Becerra i la seva economia, realista?

El catedràtic d’Estructura Econòmica del IQS/Ramon Llull Santiago Niño-Becerra va estar compartint unes hores amb la Societat d’Estudis Econòmics, que presideix l’advocat Lluís Badia. Tractaré amb aquestes línies comentar a grans pinzellades les reflexions econòmiques del professor. En primer lloc va dir que existeix un agostejament «de una forma de hacer, de como se estan haciendo las coses». Estem davant d’una crisi sistèmica, que és meta/nacional/activitat/personal/política, davant d’un entorn inter/vinculat/ independent i connectat. S’ha de gestionar la crisi, des del model concentrat anterior (1950 – 2007) «anar a més» al nou (2020 - ???) «anar a-el-convenient», d’acord sempre amb la productivitat. Mentre, entre els anys 2007 i el 2020, tenim l’anomenada gestió de trànsit.

Entre els anys 1962-2017 el PIB real del món va ser pitjor, a Espanya el PIB en el període 1970 a 2015 va estar creixent. La producció de la indústria i la agricultura/pesca disminueix, en canvi els serveis augmenta i la construcció s’estanca, encara que sembli el contrari. Les despeses de l’any 2016 representen un 15,3% i els ingressos un 11,4%. La despesa total d’Espanya és de 43,3, inferior a França/56,8, Italia/50,5 i Zona Europa/48,8.

El que és evident, és que degut a la relació entre els preus de mercat i els salaris, tots hem perdut poder adquisitiu. La renda per càpita i productiva que tenim és molt baixa, la de Grècia és pitjor que nosaltres. Davant la realitat que a Espanya els llocs de treball tenen poc valor afegit, cap a on anem? Anem a una ocupació amb temps parcial, la classe mitjana s’està diluint, és creant clústers com l’eix Sagunto-Toulouse. A Espanya, el 10% de la població rica controla un 46 %. Cada vegada més, els rics són més rics i els pobres més pobres i és evident que en aquest món globalitzat es fa realitat un nou feudalisme, el monopoli i la concentració de les decisions és obvi.

A Espanya hi ha quatre zones que són els motors de l’economia espanyola: Euskadi, Catalunya, País valencià fins a Sagunt i part de Galícia. Amb aquest context, sabem que la tecnologia ara és més sofisticada, més barata, més senzilla. «Benjamín» ja existeix, és a dir, la robòtica està en el món del treball i ha nascut la denominada «productivitat dels estúpids, dels ximples». Tot plegat està passant en un món en el qual tots els països estan endeutats, perquè el negoci del deute no és el deute, són els interessos i ningú pot pagar el deute. Així de clar i català. Podem parlar de la compensació del deute, de les quitances, de la neteja bancària, però la realitat és que cap país pagarà el seu deute.

Respecte a la situació de Catalunya/Espanya, independentistes/unionistes el professor Niño-Becerra va manifestar que estaria disposat signar ara mateix l’Estatut de Guernica traduït al català, implantant com a prioritari un sistema financer i fiscal. En qualsevol cada vegada depenem de les decisions europees, de Brussel·les i del Parlament europeu d’Estrasburg. Va afegir que sempre «l’economia va darrere de la política», malgrat que a vegades es pensi al contrari. Els diners són els reis, qui ho dubta? El món s’està mercantilitzant i deshumanitzant a marxes forçades. A on anirem a parar? Qui ho estronca?