La gran festa cristiana
Arquebisbe de Tarragona
Diumenge és la gran festa cristiana de la Pasqua, en què celebrem la resurrecció de Jesucrist, per la qual ell, tres dies després de morir a la creu, va recobrar una vida real, en cos i ànima. La vida aniquilada torna a bategar, encara que, això sí, en una condició totalment nova i transformada.
El gran pensador Romano Guardini adverteix que al segle XX els nostres sentiments es rebel·len contra aquesta exigència de fe. La reacció més espontània és resistir contra aquesta veritat i preguntar-se si no serà una llegenda. No és una qüestió menor: la resurrecció és la base del cristianisme. Com dirà sant Pau: «Si Crist no ha ressuscitat la nostra fe seria vana».
En què se sosté la nostra creença? En les paraules Jesucrist mateix, que va anunciar que patiria, seria condemnat a mort i ressuscitaria el tercer dia. Després hi ha el testimoni dels evangelistes, que es refereixen al sepulcre buit, a la versió oficial d’un rapte del cos de Jesús, i a les aparicions del ressuscitat.
L’Església primitiva no va tenir dubtes que era la mateixa persona, Jesús de Natzaret, que havia tornat a la vida com a primícia de la vida eterna en la qual creiem després de la nostra estada temporal en aquest món.
La Carta als Hebreus, ens presenta Crist, summe i etern sacerdot, exaltat en la glòria del Pare després d’haver-se ofert a si mateix com a únic i perfecte sacrifici de la nova aliança, amb el qual es va dur a terme l’obra de la redempció. I sant Joan escriu: «En això consisteix l’amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria dels nostres pecats».
Benet XVI, que tenia gran devoció a sant Agustí, va acudir a venerar les restes mortals del bisbe d’Hipona i en aquesta visita va confessar que la seva encíclica Deus caritas est devia molt al pensament augustinià, que ens va ensenyar que Déu és amor. El Papa va manifestar: «Germans i germanes, la vostra pertinença a l’Església i el vostre apostolat han de brillar sempre per l’absència de qualsevol interès individual i per l’adhesió sense reserves a l’amor a Crist».
Aquest amor, que es concreta en petits gestos quotidians, té la seva dimensió última en el sentit de la nostra vida, que no està cridada a desintegrar-se i desaparèixer definitivament, sinó a transformar-se en vida eterna. Aquest és el sentit de la Pasqua i la raó de l’alegria que ens ha portat Jesucrist.