La contradicció permanent
Advocat
La realitat objectiva ens porta cap a un Estat cada cop més fort, amb més ingressos de caire fiscal, els màxims de la història, però també amb una despesa pública descontrolada, amb problemes de liquiditat per fer front al pagament de les pensions, però amb una vocació de seguir engreixant l’aparell funcionarial, sense cap tipus de valoracions de competitivitat i adequació a un possibilisme que «ens pot passar per damunt» si no es fa el correcte de manera urgent.
El dèficit que segueix a l’alça i sense límits, per damunt dels compromisos comunitaris, és un fet objectiu a Espanya, però també va per la mateixa línia a França o Itàlia, per esmentar Estats vitals per la Unió Europea; per tant, seria urgent que per uns i altres es comencés a valorar el poder parlar, també al sector públic, d’objectius concrets i sobre tot d’eficiència en la despesa, no sigui que arribem a un moment de fallida, amb el que això podria comportar per una Comunitat Europea amb molts enemics fora i dintre d’ella mateixa.
Seguir en la línia que sembla marcar el nous pressupostos públics, ens col·loca en un model de desig per uns ingressos que cada cop són més difícils de concretar, a no ser que es segueixi en una línia de pressió fiscal desbocada.
El sector públic no ens donarà les respostes que necessitem per superar la situació de crisi, on ja fa tants anys som instal·lats, per tant, serà necessari la racionalització d’aquest sector que sàpiga buscar també la implicació de la iniciativa privada per reconstruir un model viable. Incidir en l’Estat de Drets per tothom, sobre dimensionant-se fins a cotes inassumibles, és el primer pas per desembocar en un marc de frustració, com sembla que ja es va produint ja en determinats països, que no poden fer front a uns compromisos inassumibles en funció d’uns pressupostos que tampoc poden donar resposta a una «despesa boja», correcte des d’un «discurs polític», però fora de lloc quan del que es parla és d’ingressos i despeses, en un mercat global que no té cap problema per deixar a qui toca fora de joc, encara que sigui la pròpia Comunitat Europea.
Pensar que podem seguir subsistint amb un suposat sector públic amb desitjos de condicionar-ho tot, via un «regulaciomisme» acaparador, és un perill, al que si seguin per la línia actual, és difícil de reconduir, per molt que la capacitat de recaptació d’impostos sigui il·limitada, doncs arribarà un moment que la iniciativa, a tots els nivells, es veurà ofegada davant una opció recaptatòria desconeixedora de la pròpia realitat.
Podem seguir en el moment vigent, auto enganyant-nos, i donant un pes quasi il·limitat al sector institucional, amb uns mecanismes de recaptació molt eficients i «sense miraments», però quelcom haurà de valorar si aquest és el camí que ens pot portar a la millora de la realitat o senzillament ens situa en un marc de frustració per aquells que en el seu interès per emprendre fan realitat el propi estat regulador pels més dèbils.
El repte és de difícil solució però valdria la pena, al menys, començar a pensar-hi.