El pessigolleig, el compromís i els Premis Ones

M’ha tornat a passar. No ha estat una sorpresa; de fet, ja és una mena de tradició amb mi mateix. Em refereixo al pessigolleig, aquest pessigolleig tan particular que s’apodera de mi quan s’acosta la celebració dels Premis Ones Mediterrània. És una sensació singular, una cosa molt especial que només jo puc entendre. Podria fins i tot batejar-lo i tutejar-lo, sent com és un company fidel. És una conseqüència física i mental que neix dels meus nervis, la meva il·lusió i les ganes que arribi aquest dia que és tan important per a la ciutat de Tarragona. Des de fa uns dies el pessigolleig m’acompanya a tot arreu. I és que en poques setmanes, concretament el divendres 2 de juny, celebrarem la 23a edició (que es diu aviat) dels Premis Ones. Com per no posar-se nerviós...

Totes les edicions dels Premis Ones són especials per un motiu o un altre, però crec sincerament que la d’enguany ho és fins i tot més de l’habitual. No, no és un truc de màrqueting ni un ganxo enginyós per cridar l’atenció. Realment ho penso (i el pessigolleig m’ho confirma). La 23a edició demostrarà que aquests premis són més necessaris que mai perquè estarà molt centrada en un assumpte que malauradament encara hem de defensar amb ímpetu: aconseguir la igualtat real de gènere i acabar per sempre amb la discriminació de la dona en tots els àmbits.

Les dades són esgarrifoses i fan por. A Espanya van ser assassinades 44 dones per les seves parelles durant el 2016. En aquest mateix any es van registrar fins a 390 denúncies per violència de gènere... al dia! I seguint amb el 2016, un total de 33.593 dones van ser víctimes de violència masclista, un 8’8% més que el 2015. La discriminació s’estén a altres esferes de la vida quotidiana: la bretxa salarial, el repartiment de tasques domèstiques, la desigualtat d’oportunitats laborals... Què podem fer per posar fi a totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes del món? La nostra aposta com a entitat consisteix en condecorar a dones que dediquen les seves vides a complir aquest objectiu, fins al punt que podem definir-les com a símbols de la lluita feminista.

Per això aplaudim el treball de Cristina Almeida, una gran revolucionària i una de les persones que més va batallar a Espanya per despenalitzar l’avortament i treure de l’armari la problemàtica de la violència masclista. I fem el mateix amb Ana Bella, l’emprenedora que ajuda cada any milers de dones maltractades a trencar el seu silenci, denunciar els seus agressors i començar una nova vida com a dones supervivents. I què dir de Marina Rossell, la cantautora que es va convertir en un emblema per a moltes dones en una època en la qual la paraula feminisme gairebé ni es coneixia. Una altra persona que ha trencat moltes barreres ha estat Patricia Campos, la primera dona en la història de les Forces Armades Espanyoles que va pilotar un caça, demostrant que el sexe de l’individu mai ha de ser un obstacle. Existeixen moltes altres dones dignes de ser premiades. Esperem que altres segueixin el nostre exemple i ajudin a visibilitzar una realitat que és present i que ha d’avergonyir-nos com a societat.

Els Premis Ones d’enguany tindran un reconeixement especial per a un altre col·lectiu: les persones amb diversitat funcional. Una altra realitat que ens fa mal i precisament per això no podem amagar-la, ja que ens recorda que socialment no estem tan avançats com hauríem d’estar. Queda moltíssima feina per fer en aquest camp. Per exemple, penseu per un moment en la gran quantitat de barreres arquitectòniques que segueixen formant part del paisatge de les nostres ciutats... Els premis són per al Consell Municipal de la Discapacitat de Tarragona i el projecte ‘Festa per a tothom’, per promoure que la discapacitat es visualitzi amb normalitat des d’una perspectiva humana i ciutadana; i per al Nàstic Genuine, la iniciativa del Gimnàstic de Tarragona consistent en posar en marxa un equip format per joves amb Síndrome de Down que ha estat un gran èxit.

No vull acabar sense esmentar que també celebrarem un petit homenatge a José Antonio Labordeta, que anirà a càrrec de la cantautora María José Hernández, una artista a reivindicar. Reconec que com a admirador de Labordeta em fa una gran il·lusió, ja que considero que en aquests temps tan foscos per a la política és quan més hem de recordar que existeixen figures com la de l’aragonès, i hem de tenir-les sempre presents. I com és habitual hi haurà moltes altres sorpreses (ho sé, aquesta frase sí que és pur màrqueting).

Fa un temps vaig escriure que “considero que els Premis Ones són un dels grans èxits de la meva vida i els passejo amb orgull pel món. Comparo la primera edició de l’esdeveniment amb la que acabem de celebrar i malgrat haver-ho viscut sempre en primera persona em sorprèn tot el que hem après. Afortunadament, sempre vam anar a poc a poc perquè sabíem que la meta era llunyana”. Avui, gairebé un any després, no puc estar més d’acord amb aquestes paraules ni puc pensar en un final millor per a aquest article.