Pedro Sánchez,el socialisme del segle XXI

El dia 1 d’octubre vam ser molts milers de socialistes a tot l’Estat Espanyol que vam dir prou. Un cop d’estat en tota regla amb molts elements carnavalescos ( “ahora, la autoridad soy yo”, “ quiere romper España”...) posava el punt i final a un model de partit per molts de nosaltres. Un model que havia estat destrossat en les darreres setmanes per tots els poders fàctics i reals de dintre i fora del camp socialista per descavalcar de la Secretaria General del PSOE al primer secretari general elegit en unes primaris per tots/es els/les militants socialistes de l’estat. Quin espectacle més patètic!.

La por dels barons i la seva doble moral, governant amb altres forces d’esquerra en els seus territoris i amenacen de deixar els seus càrrecs si guanya Pedro Sánchez , el candidat renovador.

El socialisme hispànic es renova o no tornarà a aglutinar a amplis sectors de la societat i a dirigir un procés de canvi a Espanya. La declaració de Granada és un vincle que ens obliga a tots els socialistes- siguem de nacionalitats o de regions, de la perifèria, del centre o del sud. Pedro Sánchez insisteix en públic que Catalunya és una nació i que Espanya, seguint el constituent G.Peces Barba, és una Nació de nacions. També remarca que el pas de l’autonomisme a federalisme implica implementar, pactadament, les 4R (reconeixement, regles clares, recursos, representativitat a un Senat a BCN).

El 15-M ens havíem d’haver adonat que havia emergit la por i la denúncia del precariat, tot un nou sector social exclòs de la democràcia social. A les europees de maig de 2014 se’ns avisà de l’aparició d’un cicle electoral, on els socialistes havíem de compartir l’espai d’esquerres i dels catalanismes amb posicions molt més difícils.

Com podem apel·lar contínuament a l’historia del socialisme per aturar el procés de canvi, si precisament la història ens demostra el contrari. El socialisme només avança amb la societat, en els moments històrics que hi ha renovació : amb els “ temps nous” de Willy Brandt, amb el Programa Comú de l’esquerra del President F. Mitterrand , amb el Congres de Suresnes del PSOE, amb el llarg procés d’unitat dels socialistes de Catalunya. Les primàries on ha de ser restituït Pedro Sánchez a la secretaria general significaran un d’aquests transcendentals passos endavant.

Com podem pensar que a finals de la segona dècada del segle XXI són correctes receptes dels anys 80?. Si volem que al projecte socialista s’incorporin milers de ciutadans/es que provenen de diferents sectors socials i de incerteses,preocupacions i lluites socials diverses, haurem d’oferir un diagnòstic correcte, propostes coherents i engrescadores de canvi i sobre tot molta credibilitat. Sinó volem transformar res no hi ha projecte socialista.

Com és possible que en la època històrica que hi ha més possibilitats de progrés estem en una situació de regressió social, malestar i pessimisme derrotista en molts sectors de la societat.

Quan la socialdemocràcia i les forces que li donaven suport van renunciar a un nou projecte polític propi alternatiu van quedar anclats en la inèrcia de que el més important era mantenir esferes de gestió des de el govern, per intentar obtenir reformes menys negatives pels treballadors i els sectors populars. Avui tots sabem que això ha estat globalment molt perjudicial per tots nosaltres. L´abstenció del PSOE per possibilitar un govern conservador a Espanya en nom de la estabilitat se situa en aquestes dinàmiques tan suïcides pel socialisme i els sectors populars que li han donat suport durant molts anys.

L’espai de l’esquerra, que a Catalunya, Euskadi i Galizia, sempre ha estat plural, a Espanya, al menys durant una llarga temporada també ho serà. Això ens obliga a fer algunes reflexions, tàctiques i estratègiques. O és que els dits barons no governen les seves comunitats amb altres forces d’esquerres ?.

Ara que és parla tan de la història com haguéssim creat el primer Partit Socialista de Catalunya de masses, sense generositat, audàcia, integració, pluralisme, donant resposta a les necessitats dels ciutadans/es i per damunt de tot amb renovació, renovació i més renovació d´idees, programes, models d’organització...en relació a les organitzacions socialistes històriques. Només els valors es van salvar de la renovació.

Com hagués estat possible governar els primers ajuntaments democràtics sense pactes d’esquerres, prioritàriament.

El document que s’ha presentat fa unes setmanes, per una nova socialdemocràcia, vol ser una resposta als reptes d’aquest segle: davant la revolució tecnològica, un pacte social amb reforma fiscal harmonitzada i amb la UE i oportunitats de treball digne; per aturar el canvi climàtic energies netes que ens permetin sostenibilitat econòmica; polítiques realistes i justes davant les grans migracions; respostes a l’envelliment de la població que situarà els majors de 65 anys en les properes dècades al 33% de la població espanyola; igualtat de géner i democràcia social....

Les candidatures que es presenten a les primàries del PSOE :

La de Patxi López inspira simpatia, però és passat per generació, la de la transició. La nostra generació, que ha fet la seva tasca històrica. Els qui vam començar als setantes , no podem recomençar més quaranta anys després. Pensem que l’opció pel company exlendakari i expresident de les Corts és un refugi de tibiesa “institucional” que indirectament afavoreix...

La de la Susana Díaz: no pot repetir-se el model del Felipe González de les majories absolutes. A l’Espanya plural, en nacionalitats i regions, en espais socials i polítics de les esquerres és un greu anacronisme. Una clonació del que fou engrescador i il·lusionant i ara és decepció i desengany.

La candidatura de Pedro Sánchez es veu recolzada per centenars de plataformes arreu de l’estat. No és una batalla de bases contra càrrecs públics o càrrecs orgànics ni de militants històrics contra nous/joves militants. És simplement la defensa d’un model de renovació del projecte socialista, que ha après dels errors d’aquesta darrera etapa i vol ser una eina útil per aglutinar a molts sectors socialistes, de dintre i fora del partit socialista, que volen legítimament un canvi. És l’esperança sòlida de la recuperació de l’espai dels treballadors i classes mitjanes ara refugiats a Podemos.

Per això és tan important que aquests sectors es mobilitzin en aquestes primàries, per què el seu resultat condiciona, sens dubte el futur d´Espanya i de Catalunya.

La por al futur és incompatible amb el valors del socialisme i de les esquerres.