Els punts a discutir
Advocat
Les darreres confrontacions electorals ens han portat a discutir de 3 qüestions que crec vitals en qualsevol debat polític als darrers mesos, ja sigui als Estats Units, Gran Bretanya i ara França, Globalització – Immigració – Comerç. Certament per part de les opcions amb poc èxit electoral, els temes referits han estat minimitzats o en tot cas no han comportat una implicació específica sobre el que cal fer davant d’aquests; així als USA el President Trump va centrar el seu «discurs» de manera fonamental en la immigració i el comerç, i de manera indirecta al que suposa la Globalització; en el debat «anglès» pel Brexit el «cavall de batalla» es va fixar també en el pes dels nouvinguts i a l’impropi cost decisori de la Unió Europea, que condicionava el seu futur com país amb la màxima independència en tots els sentits; finalment els francesos han primat la discussió sobre el projecte de futur del país des de totes els vessants esmentats, com eixos prioritaris per una ciutadania farta de compromisos «verbals» poc concrets i ansiosa de «paraules» amb contingut a ben curt termini.
L’evidència de tot això, al meu saber, és que la població reclama i exigeix cada cop més, passar dels grans projectes per centrar-se en el seu dia a dia, és a dir, no valen les ofertes d’un demà millor sinó que s’exigeix que aquest demà sigui ja ara i, per tant, tot això comporta moviments pendulars de votants que fins ara es podrien considerar «captius» de determinades opcions i que ara «deserten» en funció d’altres alternatives diferents i no ancorades en un passat, en qüestió.
Segurament l’esperat resultat de França, inclús pot suposar que l’extrema dreta ha fracassat, però no oblidem que a partir d’ara, amb el model electoral majoritari, ben segur que es produiran canvis impensables fins fa ben poc temps. Crec que és el moment de què la classe política, també a casa nostra, passi de «platicar» sobre els temes fonamentals de manera exclusiva, per baixar a la realitat de la gent, que crec pot acceptar la impossibilitat de fer segons que, però que no està disposada a deixar-se engalipar per uns «bons» missatgers buits de contingut, o massa propers a la utopia.
Per acabar, el nou model exigirà uns partits polítics, adaptats a la realitat, que ofereixen receptes per trobar alternatives a la desigualtat amb èxit i garanties, cas contrari ens veurem abocats a un populisme, del que desconeixem les seves conseqüències reals, que pot conquerir un poder polític per impotència dels altres.