Morts 'pour la France'

«Impulsarem un impost per als treballadors estrangers i evitarem la nacionalització automàtica dels seus fills com a ciutadans francesos», són declaracions textuals de la candidata de l’extrema dreta a les recents eleccions presidencials franceses, Marine Le Pen. Unes paraules que formen part d’un programa xenòfob i populista que ha obtingut més de 10 milions de vots (aproximadament una tercera part del total de sufragis a la segona volta de les eleccions). Unes paraules carregades de menyspreu i xovinisme que m’han evocat un cartell, un cartell que fa 73 anys empaperava els carrers de Paris.

Un cartell que mostrava un grup de treballadors estrangers (entre ells un «rouge espagnol», el republicà Celestino Alfonso) que havien estat executats pels invasors nazis per defensar les llibertats de França. Aquests membres de la resistència eren espanyols, italians, polonesos, hongaresos, iugoslaus, romanesos, etc. que, liderats per un poeta armeni, s’havien negat a veure França subjugada per la tirania feixista. I per qui van ser detinguts i lliurats als botxins nazis?

Per la policia francesa col·laboracionista del règim de Vichy. Uns col·laboracionistes que atiant l’odi a l’estranger i al diferent creien que l’ocupació alemanya era una magnífica oportunitat per «netejar» França de demòcrates, socialistes, republicans, intel·lectuals i qualsevol cosa que sonés a esquerra o a drets de l’home i del ciutadà. Curiosament, o potser no, uns anys després una sèrie de personatges vinculats a aquest règim col·laboracionista de Vichy i Petain van fundar un partit polític que van anomenar Front Nacional i van posar al capdavant a un paracaigudista de l’exèrcit, Jean Marie Le Pen (pare de l’actual candidata de l’extrema dreta), novament amb un missatge contrari i de rebuig als «estrangers indesitjables».

Un Jean Marie Le Pen, recordem-ho, que va negar una i una altra vegada que s’hagués produït cap holocaust contra el poble jueu. Vull, davant d’aquesta tessitura, honorar la memòria dels patriotes francesos que tenien cognoms com Alfonso, Fontanot, Manouchian, Elek, Wasjbrot, Bocsoz, Rayman...

Dels patriotes del grup del M.O.I. (ma d’obra estrangera) de la resistència que mai van abaixar els braços davant l’opressió del feixisme. Dels «estrangers indesitjables» que van lluitar per les llibertats de França perquè van entendre que lluitant pels valors de la revolució francesa defensaven la llibertat de tots els oprimits. L’exemple d’aquests valents que van demostrar un coratge indòmit en el combat contra la tirania nazi en condicions extremes ens recorda a tots que l’únic patriotisme possible és el patriotisme social, el que ens uneix a tots en el compromís de vertebrar una societat lliure, oberta, plural i respectuosa on ningú sigui estigmatitzat pel lloc on ha nascut, per la llengua que parli, ni per quina sigui la seva religió o orientació sexual. Ens recorda també que no és el país on hem nascut sinó els valors ètics que assumim i que exercim amb coherència el que constata un grau o no d’identificació amb la llibertat de la societat en la qual vivim.

Això era vàlid el 1944 i continua sent vàlid avui, més tenint en compte el fantasma de racisme i intolerància que sembla que sacseja Europa. El cartell. Registra la història que a molts punts de Paris on va ser exposat pels invasors nazis a la nit mans anònimes van escriure: «morts pour la France» sota la fotografia dels assassinats amb què els ocupants intentaven convèncer als francesos que això de la resistència era cosa de quatre «estrangers indesitjables». Morts pour la France. La veritat ètica que traspuen aquestes paraules ens revela una certesa que Marine Le Pen, i la seva «guerra» declarada als treballadors estrangers, no està en condicions morals d’entendre. No ho oblidem mai. Com tampoc oblidem als valents voluntaris del batalló francès de les brigades internacionals que l’estiu del 1938 van morir davant d’Amposta defensant les llibertats de Catalunya i d’Espanya. Siguem dignes successors del seu combat per la llibertat.