Turisme: Tarragona a la cruïlla

L’anunci de canvi de titularitat de l’Hotel Imperial Tarraco i el seu tancament provisional coincideix en el temps amb un debat al carrer respecte als inconvenients del turisme. Amb el poc espai que m’ofereix un article no podré fer altra cosa que apuntar algunes qüestions.

- Qualsevol activitat productiva comporta beneficis però també conseqüències no desitjades. Això passa amb la indústria, la logística, el turisme...i amb qualsevol altra activitat. El més intel·ligent és tractar d’acotar i reduir les conseqüències no volgudes. El que no té sentit és carregar-se l’activitat.

- Els estudiosos del turisme parlen de la «capacitat de càrrega» d’un espai –ciutat o monument-. Aquell punt en què la massificació fa que els costos de preservació, de conservació i de convivència superen els beneficis de l’explotació turística dels espais. Tarragona, ciutat Patrimoni Mundial, amb poc més de 2000 places hoteleres, està molt lluny d’arribar al llindar de la seva capacitat de càrrega turística.

- De la mateixa manera que no té cap sentit, pensant en el benestar de les persones, imaginar-nos una Tarragona postindustrial dedicada preferentment al turisme, també cal considerar que el turisme comporta un conjunt d’oportunitats econòmiques, socials i culturals a les quals no podem renunciar.

- Les ciutats petites/mitjanes com Tarragona tenen la seva oportunitat en aquell àmbit una mica imprecís que coneixem com a «turisme cultural»–que segons sembla és el turisme desitjat per tothom-, en la utilització dels seus recursos patrimonials i en la consolidació de festivals i esdeveniments periòdics. A Tarragona tenim molta feina a fer si volem ensenyar bé la història. Ens cal recrear l’experiència d’un relat històric i per fer-ho ens hem d’acompanyar de l’aplicació de les noves tecnologies.

- L’organigrama municipal, amb tres conselleries separades per dirigir el patrimoni, la cultura i el turisme, és una font constant de disfuncions i de problemes de gestió. Si hi afegim que la titularitat dels nostres monuments està repartida entre l’estat, la Generalitat i el municipi, advertirem que les dificultats són importants. Almenys, allò que depèn de l’Ajuntament hauríem de mirar de fer-ho fàcil.

- M’he de referir a les infraestructures hoteleres. Hi ha de tot, però diria que no estem massa a prop de l’excel·lència. Malauradament, els retrets que per la seva mala conservació i poca adaptació a les exigències dels clients actuals s’han fet a l’Imperial Tarraco, les podríem fer a algun altre hotel «històric». No s’hi val a badar.

- L’oferta de places turístiques a través d’establiments no convencionals, és a dir pisos turístics, és una realitat que es consolidarà. No podem ni fer veure que no existeix, ni maximitzar les seves conseqüències. Cal gestionar-ho per evitar greuges indesitjats. En aquest sentit, que l’equip de govern PSC-PP-Unió rebutgés, al passat mes de novembre, una moció del nostre grup per la regulació dels pisos turístics demostra molt poca visió i nul·la capacitat d’adaptació a la realitat canviant.

- Finalment, convé assenyalar que les bones dades turístiques del darrer any, i segur que de l’actual, a la ciutat de Tarragona –fonamentades sobretot en el nombre de visitants que no pernocten- s’ha de contextualitzar. Totes les ciutats turístiques del país viuen aquest fenomen, en gran part per la desastrosa situació dels nostres competidors turístics naturals, els països del Nord d’Àfrica. Esperem que la situació d’aquests països millori, sobretot pel patiment que suposa per a tanta gent. Quan això passi, qui hagi fet els deures en forma de gestió eficient i d’actualització de la seva oferta, se’n sortirà. Qui hagi viscut cofoi, però sumit en la confusió permanent, decaurà.