Morir i ressuscitar econòmicament

Amb l’aparició de la Llei de Segona Oportunitat l’any 2015, «s’inaugura» la sortida cap a un model més realista del legislador, a l’hora d’abordar un tema que afecta milers de persones que han «mort civilment» conseqüència d’una desfeta econòmica personal, és a dir, que han deixat d’existir per una economia que «aparca» a aquells, que malgrat la seva bona tasca i esforç personal, s’han vist sotmesos per una crisi acaparadora i imparable. Conseqüència de l’anterior és, per una part, l’opció d’aquests ciutadans, cap a l’economia submergida i treballar en diner negre, o bé, per altra, la fi pràctica per molts d’ells que no tornaran a posar en marxa cap més opció empresarial, amb el que això suposa a l’hora de la creació de llocs de treball.

El fons de la Llei, amb tot tipus de defectes i deficiències, posa sobre la taula poder recuperar unes persones que poden ser capaces de tornar als mercats amb garanties o bé, com a mínim, tornar a liquidar una despesa fiscal que ara no existeix de cap manera.

La realitat de la nova normativa és que hem passat d’expulsar del mercat als «insolvents», a buscar fórmules de retorn, amb el que això suposa per la mateixa economia del país, des d’un plantejament que ve a modificar una qüestió «sagrada», «la no exoneració o perdó del deute», per una possibilitat en positiu si es donen una sèrie de requisits continguts a la reglamentació.

Com qüestió prèvia a l’esmentat benefici de perdó (exoneració), s’exigeix l’obligació de buscar un acord previ amb els creditors, per després, en cas de fallar això, anar a la via judicial, mitjançant Concurs Consecutiu, que conclogui amb l’exoneració del passiu insatisfet.

El que estem comentant, malgrat la seva importància fora de tot dubte, i que la vigència legal ja té més de dos anys, no ha tingut fins ara l’èxit que es podia esperar, segurament per la pròpia «credibilitat» que comporta en si mateix, quan en realitat pot ser una via de sortida per milers d’afectats per una situació de crisi que ha suposat la pèrdua dels patrimonis familiars i personals, de manera indiscriminada.

En definitiva, estem davant una alternativa poc publicitada, però que en si mateix pot ser una opció d’èxit per treure de la frustració i el desencís a molts, que jugant-se el seu patrimoni personal i familiar, van endegar opcions empresarials que no van tenir èxit per una situació de mercat general que els va deixar sense viabilitat possible. Esperem que els mesos vinents la conscienciació pública del tema, permeti l’accés a la mateixa a tots aquells que són objectiu clar de la seva voluntat de ser eficaç. En els moments actuals, on la crisi, malgrat tot, segueix encara vigent, «camins» com els esmentats poden ser un cop d’aire fresc a l’hora de reconduir un model que no pot quedar com a fallit si realment l’esperança en el futur segueix sent fonamental per la nostra societat, molt castigada per lleis que, en qualsevol cas, deixaven als consumidors com a actors secundaris d’un espectacle financer on solament una part «quasi sempre tenia raó».