Pedro Sánchez, «el ressuscitat»

El 16 de novembre passat el Diari Més em va publicarl’rticle Pedro Sánchez i la resiliència i acabava dient: «El que si està clar, és que Pedro Sánchez lluita sempre fins al final per tal de salvar la identitat socialista, encara que li pugui costar sacrificar-se com a polític. Des d’aquí li desitjo tota la sort del món i que per sempre més sigui tossut. La resiliència és la resistència que presenten els sòlids al trencament del xoc i la capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. Pedro Sánchez siguis resilient».

Al cap de sis mesos Sánchez ha arrasat i guanyat les primàries amb 74.223 vots (50,21%), comprovant que les bases han optat per la rebel·lió votant la candidatura rupturista . La trajectòria de Sánchez: el seu ascens, la caiguda i posterior resurrecció, és una de les històries més estranyes de la política de l’Espanya recent. Ara era l’aspirant outsider després d’haver sigut descavalcat l’1 d’octubre pel comitè federal, convertir-se gairebé en un empestat polític. Ha vençut dos establishments el socialista, amb els gerros xinesos intocables com Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba, entre altres, i l’econòmic, ja que perden moltes empreses de l’Ibex, que el veuen com un perill. Aquesta victòria, amb tot en contra, té la base que ha sabut captar el «foc interior» dels militants i dóna a Sánchez un triomf incontestable, rotund, contundent, sense discussió.

La militància s’ha pronunciat amb una claredat impressionant i s’ha girat d’esquena de forma majoritària als principals barons, que han quedat en molt mal lloc.

El que està clar que després dels seus dos fracassos electorals, tothom el va deixar de banda, sense corona, amb el seu «no és no» a Rajoy (per cert, era un mandat de l’executiva) i haver deixat el PSOE dividit no el van acovardir, ja que no va trigar a anunciar una nova batalla a les primàries, per guanyar-les i recuperar un PSOE autònom on la base decideixi. El seu triomf significa una esmena a la totalitat de les velles pràctiques polítiques i de la connivència amb la gran coalició, una impugnació de les portes giratòries i una resurrecció de la dialèctica dreta-esquerra en un temps en què es creia ja superada. La derrota de la coalició oficialista i del seu potent cercle mediàtic i intel·lectual ha estat impressionant.

Qui són els reptes del nou secretari general? A grans trets són: 1. Tancar les velles ferides; 2. La consolidació del PSOE com a principal alternativa del PP i 3. La recuperació de la iniciativa política davant d’un Podem que s’ha envalentit durant aquests mesos d’atzucac. Ha de marcar perfil i ha de projectar l’existència d’un projecte polític propi capaç de ser majoritari. Lideratge, unitat i projecte són imprescindibles perquè el PSOE torni a ser una alternativa creïble a les urnes, ocupant el centreesquerra, espai que ocupen ciutadans que desitgem comptar amb una opció progressista i reformista. Seria una equivocació entretenir-se en vendettes polítiques, quan el que necessiten el PSOE, i Espanya, és un sòlid projecte de govern per ser una alternativa real del PP.

El que està clar és que Susana Díaz ja no serà ni la Reina del Sud ni tampoc la Sultana. La seva victòria implicava mantenir la identitat filipista del partit i tornar a formes de conducció de l’organització, que limiten la democràcia directa a favor de la representativa. En canvi, amb la victòria de Sánchez el PSOE anirà cap a posicions populistes d’esquerra i cap a una refundació, cap «una altra cosa» diferent del PSOE que coneixem. Ha de cosir el partit i els plats trencats existents han de formar un sol trencadís.

De cara al congrés s’ha de forjar una executiva federal d’integració amb partidaris de Susana Diaz i de Patxi López. Ha d’administrar el seu triomf amb generositat i prudència, té ara l’oportunitat de deixar enrere convulsions i personalismes, malgrat que en aquesta nova etapa Sánchez té les mans més lliures i compta amb la majoria del partit. Sánchez es pot permetre el luxe d’actuar sense urgències ni presses a fi d’articular amb nitidesa els seus projectes sobre els temes prioritaris i fonamentals per a la ciutadania. Està obligat a cohesionar el partit i esborrar les seves pulsions caïnites.

A vegades, hi ha victòries que tenen un regust amarg: el risc de la divisió no és un bon horitzó i no fa falta ni preveure’l ni tampoc descartar-lo. El que si està clar i se sap és que el risc existeix i això, per si mateix, limita i condiciona la política que s’ha de portar a terme. En definitiva i de totes les maneres possibles, crec que «el renacido», «el ressuscitat» té molta vida política al davant.