Tribuna
...i gira i gira la roda
Diputats del PSC per Tarragona
Divendres passat el President Puigdemont, amb tota la solemnitat del món, i envoltat de la pompa del seu govern, i de gairebé tots els membres dels grups parlamentaris de JPS i de la CUP, va anunciar, de nou, data i pregunta, per a un referèndum sobre la secessió de Catalunya. Diem «de nou», però el correcte seria dir que ja tornem a tenir data i pregunta per a un altre hipotètic referèndum. Ja tornem a entreveure les astúcies de la pregunta, del moment de convocatòria, i fins tot de les tàctiques per aconseguir tornar a portar a la pràctica tota una operativa com la del 9-N, per no arribar enlloc.
Perquè tot el que està passant, té un regust de déjà vu. Sembla que tornem cap a pantalles que es deien ja passades per part de la majoria dels independentistes, i que ens fan evident la situació de «processisme» (que la mateixa CUP denuncia) en la que ens tenen instal·lats, on la roda gira, però no es mou mai de la mateixa rajola.
De fet, ja sabem quins són els següents passos: La impossibilitat material, o en tot cas, la insuficiència del resultat del referèndum, provocat, o bé perquè s’impedeix directament per part de l’estat, o bé perquè no s’aconsegueixen més garanties de les que es van donar al 9-N. Tornar a aquest punt, només ens pot abocar a la convocatòria d’eleccions que es tornaran a dir plebiscitàries, durant les quals, en els seus moments previs, tornarem a viure el debat i les pressions per constituir una nova coalició, que aglutini tot l’independentisme, i que garanteixi el caràcter plebiscitari i el resultat de les eleccions.
Objectiu final? La independència? No. Seguir manant.
Enfront d’això els i les socialistes no ens cansem de posar en evidència que no hi ha sortida a aquesta situació, si no és recurrent al diàleg, la negociació i el pacte. I estem convençuts que els qui públicament defensen la independència per la via unilateral, són conscients en realitat que si no és amb un acord, no es podrà superar la situació en la qual ens trobem. I el mateix convenciment l’ha de tenir el Govern de l’Estat. A què juguen, doncs, uns i altres? Juguen a buscar rendiment electoral a costa del progrés i el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de la resta de l’Estat.
Hem de sortir d’aquesta guerra freda en la qual ja no parlen uns amb els altres. Per sortir-ne es necessita un canvi d’actitud que passi, en primer lloc, per la voluntat d’arribar a un acord, de solucionar el problema. Honestedat i lleialtat mútua en el diàleg per recuperar la confiança tan malmesa. Si es té la voluntat i l’actitud per arribar a acords, es trobaran els mitjans per arribar-hi.
I a partir d’aquí, podrem avançar. I ho podrem fer superant els límits actuals. Ho podrem fer modificant la Constitució Espanyola en tot allò que faci falta, per tal d’avançar cap a un Estat clarament federal. Amb un senat representatiu dels governs de les regions, amb un llistat clar de competències, tant del conjunt (Estat federal) com dels membres («Estats» federats), que asseguri la garantia del respecte a les competències en matèria de llengua, educació i cultura, i amb un procediment també clar de participació i negociació a Europa per part dels diferents pobles d’Espanya. Només així podrem donar lògica cabuda a la seva pluralitat, aconseguir acomodar tots els sentiments d’identitat territorials, i estabilitzar i fins i tot, engrandir, la descentralització política, econòmica i pressupostària que necessitem.
Cal afavorir les premisses de cooperació, col·laboració i solidaritat que el federalisme comporta, cal una Espanya orgullosa de les seves diversitats, a la que no li faci por que una part, que un dels seus pobles, s’autoconsideri com una nació.
En un món definit per les interdependències creixents i les sobiranies compartides no té sentit la independència de Catalunya; cada vegada és més evident que necessitem aglutinar esforços comuns en la lluita contra el neoliberalisme, i per tant, el nostre horitzó segueix sent més que mai la construcció d’un projecte europeu, sustentat per la cohesió social i el respecte més escrupolós dels drets humans.