Ara, a fer girar les 4 R dels socialistes...

Després del Congrés Federal comença una nova etapa de propostes que volen incidir en la solució dels problemes dels ciutadans i dels territoris, nacions i regions, que integren l’Estat Espanyol. Continuem les propostes expressades pels nostres dos joves companys amb escó al Parlament de Catalunya en les tan tenses circumstàncies d’un obstinat Procés. El qual amb un suposat «mandat democràtic» del 48,7% al 27-S, com si fóssim un «minoria nacional oprimida per un Estat autoritari» –el que érem abans del retorn de Tarradellas de l’exili com a president de la Generalitat–, sense arribar als 2/3 estatutaris de majoria qualificada: ja té data i pregunta per a un referèndum –al que creuen tenim original dret, per resultats electorals oficials, exactament el 57% dels votants... que resulten de sumar independentistes i els ara unificats com a Comuns– gens còmplices en la unilateralitat, i que es guien pels criteris de la Comissió de Venècia.

L’alternativa del PSC, ja fixada en les grans línies l’estiu del 2013, a Granada, en el pacte entre els llavors màxims dirigents, del PSOE Alfredo P. Rubalcava i del PSC Pere Navarro, vol fer un difícil forat en un debat tan polaritzat: amb una tercera via que, pedagògicament, expressem amb les 4 R. Passem a la iniciativa! Els joves companys parlamentaris es van cenyir al text que ja és l’oficial aprovat al Congrés Federal. El vam anar aprenent com a referent de diagnòstic i programa de la candidatura del ja oficialment restituït, el diumenge 18 de juny: «Por un nueva socialdemocracia. 3.3.2. Un modelo social estable y equilibrado».

Seguim la seva petjada, però afegint propostes i xifres de la nostra motxilla de veterans jubilats; novament il·lusionats amb el suport a Pedro Sánchez, compromesos amb les expectatives que assumim: L’R1, de Reconeixement, ens proposa el repte històric que, partint de l’apuntat en l’art. 2 de la CE, el perfeccionem proclamant el caràcter plurinacional de l’Estat. Com insisteixen els nostres joves parlamentaris: sense por que els catalans ens considerem nació i se’ns hi reconegui. I si com diu maliciosament Carrizosa, de C’s, significa que el PSOE s’ha plegat al PSC, com a rèplica n’hi ha prou que es miri la magnitud del mapa de les primàries pro Pedro Sánchez, o que deixi d’ignorar que els principals federalistes savis són un andalús, Pérez Tapia, i el gallec Fco. Caamaño. I repetim: l’España nació de nacions, amb separadors que no la reconeixen i secessionistes que se’n volen anar, retroalimentant-se... Són tesis dels castellans vells enginyers Carretero Nieva i Carretero Jiménez. Que tenen com a baules Solé Tura (PSUC / PCE), Peces Barba (PSOE), Roca Junyent (CDC), Herrero de Miñón (UCD) a la Constituent i Pasqual Maragall en el procés de l’Estatut del 2006.

L’R2, de Representativitat a un Senat, segons l’europeu model del Bundesrat dels governs dels länders alemanys. Pot ser que, en les actuals condicions de quatre senadors per cada província, a les properes generals i arreu: apliquem als pactes d’Entesa que vam forjar a Catalunya. Aquelles Enteses o «oliveres» que van tenir com a màxim impulsor polític Raimon Obiols. Evidentment, aparcant sine die, a qui correspongui, aquell referèndum del Procés –tal com a Euzkadi, el PNB; com al Quebec / Canàdà; i prou que ben aviat a Escòcia l’SNP.

L’R3 de les Regles i l’R4 dels Recursos, el finançament. R3, de Regles clares; per les quals han de ser competències autonòmiques exclusives, quatre àmbits perfectament enumerats pels dos companys parlamentaris: llengua, educació, cultura; participació en negociacions en afers propis amb la UE. Són la conseqüència de reconèixer concretament la plurinacionalitat, en els autogoverns que se’n deriven. Remarcar que abasta cadascuna de les CCAA amb fet nacional: llengua escolar i cultural cooficials; per tant, totes les tres, del català/valencià; que amb els companys Ximo Puig i Francina Armengou a la Generalitat Valenciana i al Consell Interinsular tant redrecen la normalització lingüística, tan arraconada pels Governs del PP respectius. Amb aquesta premissa d’exclusivitat en competències dels fets nacionals, suggerim que els socialistes hem de proposar que l’Estat comú –font única de sobirania: (a) retiri els recursos contra les CCAA provocats per l’exercici legislatiu i executiu d’aquelles quatre competències. L’R4 de Recursos, de renovació de la LOFCA per a millorar el finançament i reequilibri de la territorialitat de les inversions. Proposem de vindicar l’Estatut, en la tombada pel TC el juny del 2010, addicional tercera: (b) la inversió de l’Estat en infraestructures, durant set anys, segons % del PIB de Catalunya dins Espanya.

Com a demanda de pacificació essencial en el conflicte de Catalunya dins l’encaix a Espanya, considerem del tot avinent i adient (c) que l’Estat ens condoni –i els condoni, als d’altres CCAA– els deutes dels seus préstecs, concentrats al FLA: 67% del deute de l’autogovern català; 77% del valencià; 66% dels illencs; per a una mitjana del 53,5%. Arguments que posem sobre la taula, que prou manllevem dels companys valencians: compensaria tant d’infrafinançament: entre 2007-13, segons Antoni Zabalza: 18,3% de la necessitat de despesa ben nostra). Compensaria tanta mancança d’ordinalitat després de solidaritat: entre 2009-13, segons Maite Vilalta, vam ingressar 120 d’índex per habitant... per acabar rebent el 100: passant del lloc 3r al 9è: pèrdua de 6 llocs en l’ordinalitat, doncs. Compensaria tant de saldo fiscal negatiu, en tot cicle econòmic de vaques grasses (4mM anuals per a Xavier Vidal Folch) on no actuen els estabilitzadors fiscals estatals com als cicles de magres de què estem sortint. Seguint aquest mateix economista, la nova LOFCA ha d’aplicar definitivament l’art 206 del nostre Estatut: aquella ordinalitat (apartat 5); establir el nou % de participació en IRPF, IVA i especials –ara al 50,50,58% genera– segons serveis i competències (ap. 2) considerant com a variables bàsiques de necessitat de despesa (ap. 6): el % d’immigració, la densitat de poblament, la dimensió dels nuclis urbans i els exclosos socialment. Sense voler, com calia esperar... el fet nacional/autogovern desemboca en els fets socials. Per això el PSC vam néixer i ens mantenim com a catalanistes socials, des dels ajuntaments i el Parlament; inclusius, de pertinences entre ciutadans de Catalunya; federals, d’autogoverns i participació en l’Estat i la UE. Tractat que fixa el dret internacional a la integritat dels seus 27 Estats components. Sincerament volem fer girar les nostres 4R: buscant complicitats per a una sòlida reforma de la CE; que aprovarem en referèndum tots els espanyols; on es plasmi per dècades un imprescindible nou encaix, tant de la majoria social de Catalunya com prou la d’altres nacionalitats i regions. I amb aquelles (a) (b) i (c) de transició per desbloquejat tanta polarització, tant de full de ruta unilateral de fugida cap endavant o d’immobilisme judicialitzador... de desenllaç més que negatiu, aquesta tardor; sobretot, per a la mateixa unitat civil de la societat catalana. El motiu pel qual el 15-J, de fa exactament quaranta anys, els socialistes van anar units electoralment, aplegant PSC (C) –els nostres orígens– i la FSC del PSOE en el fructífer Pacte d’Abril. Aquest Congrés Federal, acabat de clausurar, ha escrit el qui somiàvem de social, nacional i federal... Per això en volem donar testimoni. Com a expectatives i compromisos assumits en la inquietant conjuntura històrica.