Visca Catalunya... Però el Moianès més!

L’abril del 2015 el ple del Parlament va aprovar el projecte de llei per a la creació d’una nova comarca a Catalunya, el Moianès. Una aprovació que va requerir una majoria qualificada de dos terços dels diputats membres de la Cambra. Una aprovació que arribava després de més de cinc anys de negociacions entre els impulsors de la iniciativa i les administracions competents, en aquest cas la Generalitat, i d’acord amb l’ordenament legal i amb els informes preceptius necessaris, tant jurídics com administratius, aprovats a tal efecte.

Què vull dir amb això? Que per crear una comarca cal una majoria de dos terços del Parlament (igual com, per exemple, per canviar o nomenar al Síndic de Greuges) i un procés d’anys de negociació amb sessions de debat al Parlament i amb processos d’informació pública d’acord amb la legalitat vigent. Per constituir una nova comarca sí... Però per a alguns d’aquells que aquests dies criden «democràcia!» a la plaça pública per crear un nou Estat tan sols cal una majoria simple al Parlament (amb el suport de partits que no representen el vot ni del 50% dels catalans) i per aprovar la «desconnexió» tan sols cal un punt de l’ordre del dia sobrevingut en una sessió extraordinària del Parlament al mes d’agost. I perquè no es pot convocar a la nit perquè de poder-ho fer, possiblement, es faria. I canviant la normativa del Parlament ipso facto per evitar debats i aprovar-ho per la «via ràpida».

Sense informació ni als grups de l’oposició ni al poble de Catalunya. I tot plegat en nom de la democràcia i de «la voluntat del poble». Tremend. Tot embolcallat, això sí, en un discurs èpic que atia els sentiments a actuar al marge de la raó o del més mínim sentit comú, apel·lant a una comunitat internacional que ja ha dit per activa i per passiva que no acceptarà com a vàlid res il·legal i considerant l’Estat espanyol com una mena de república bananera al servei de la United Fruit Company. I, sobretot, afirmant alegrement que qualsevol dubte raonable o el més mínim indici de crítica a les pretensions de Junts pel Sí i de la CUP et converteix automàticament en «antidemòcrata» i a militar en el camp del «feixisme». Esgarrifós. Però la irresponsabilitat increïble de determinats líders polítics independentistes no eximeix de culpa al Govern del PP i al seu aparell polític i corifeus mediàtics. En efecte, sense la inversemblant incapacitat de l’executiu de Rajoy per no negociar, i la seva obsessió a dir «no» a tot, no hauríem arribat a aquest escenari tan calamitós. Confesso que quan escolto als portaveus del PP i del nacionalisme espanyol parlar de «la defensa de la necesaria igualdad entre todos los españoles» sento una punxada a l’alçada de l’esòfag.

A veure, formen part la comunitat autònoma basca i la comunitat foral de Navarra de l’Estat espanyol? Perquè tenen un règim fiscal, legal i vigent, diferent de la resta de comunitats de l’Estat. I d’acord amb què? A determinades «vicissituds històriques que les singularitzen» com reconeix la mateixa Constitució. I amb qui acaba de pactar els pressupostos generals de l’Estat el Govern del PP? Amb el Partit Nacionalista Basc, a canvi de 1.400 milions d’euros addicionals en inversions i infraestructures a Euskadi. Tot això en nom de «la igualdad de los españoles»?

Prou! Si us plau! La situació a Catalunya ens situa davant d’un problema polític que requereix una solució política. Reduir-ho a un tema, pràcticament, judicial o d’ordre públic és un error històric gravíssim! I enmig de tanta incomprensió i de tant de dogmatisme estem els socialistes i tots aquells que considerem que només des del diàleg, la negociació i el pacte –com sempre ha passat a la història de Catalunya– podrem sortir, per fi, d’aquest atzucac. Que cal reconèixer la pluralitat que es viu a peu de carrer a la societat catalana entorn tant del sentiment d’identitat nacional com del grau d’intensitat d’aquest sentiment. I que, sobretot, més important que la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya, el federalisme o el que sigui està la cohesió cívica de la nostra societat i que mai, mai, la identitat nacional, sigui la que sigui, ha d’esdevenir un argument que justifiqui la confrontació entre catalans.

Per afirmar i defensar aquests valors i conviccions som objecte de la burla i el menyspreu tant dels independentistes com dels nacionalistes espanyols. No importa. Seguirem lluitant políticament per impulsar el necessari creixement econòmic que permeti crear nous llocs de treball, per desenvolupar els serveis i prestacions socials que ajudin més a aquells que més ho necessiten, a lluitar contra la corrupció i a cercar aquest imprescindible nou acord amb la resta d’Espanya que ens garanteixi un millor autogovern per posar-lo al servei de les polítiques socials. No perquè aquesta sigui una tercera via vàlida, sinó perquè és la via, l’única, que ens permetrà sortir d’aquesta carrera desbocada cap a l’abisme.

Mentre seguirem escoltant, certament astorats, com alguns sostenen des de la «virtut democràtica» que el que és necessari per crear una nova comarca no ho és per constituir un Estat. És possible (i preocupant), a més, que s’ho creguin realment.