Ciclisme, esport d'alt risc

La plaga que es va consolidant i que suposa que, un dia sí i altre també, es produeixin accidents mortals de ciclistes a les nostres carreteres, hauria de constituir la base fonamental per començar a legislar sobre un tema que deixa en la manca de suport oficial, un fet que, cada cop més, es converteix en emblemàtic i que s’ha portat per davant vides, deixant a moltes famílies en una situació de ruïna moral i econòmica. El fet que, per la seva repetició, es pot pensar que és impossible d’afrontar i que forma part del món mediàtic com una nova més que pot perdre la seva autèntica realitat negativa, crec que exigeix dels nostres representants públics una especial atenció de manera urgent.

Ja sé que la qüestió pot suposar un conflicte d’interessos i drets dels implicats en el tema, vehicles a motor i ciclistes, però el que no pot ser de rebut és que tot quedi en un lament puntual, una cadena repetitiva, i un menfotisme impotent per fer front al tema des del seny mínimament exigible.

Les dades objectives que suposen que en els darrers 10 anys, s’hagin produït més de 400 morts i que solament al passat 2016 les dades comporten 33 traspassats per accidents de ciclistes en rutes urbanes, és una qüestió que no pot quedar-se aparcada per una agenda política que parcialment «s’apunta» al lament, però poc a endegar mesures per resoldre el greu problema plantejat.

Les diferents entitats privades que lluiten perquè la temàtica no quedi en segon pla i que fan una tasca envejable, oferint alternatives i solucions possibles, hauria de constituir la base sobre la qual endegar iniciatives de mobilització urgents per començar a parlar amb iniciatives parlamentàries que vinguin a rebutjar una situació que no pot tenir més «foscor» de la que sembla se li vol donar.

Opcions com l’educació vial, la comprensió del fet en si mateix, les apostes per la seguretat i la concreció, via variables a introduir en el nostre Codi Penal, són temes que hauríem de formar part de les prioritats, si realment es vol oferir una resposta en positiu a un problema que, malgrat tot, segueix instal·lat a la nostra realitat i al que costarà molt «expulsar» si no es fan les coses que toquen des de la base legal.

Els milers de conciutadans que diàriament surten a les nostres carreteres amb la il·lusió per un esport i, sobretot, amb un dret inapel·lable a la seva opció d’esbarjo, han de trobar un suport dels organismes públics que garanteixen que la seva lliure tria cap a un camp que també és seu i on han de compartir dret amb vehicles de motor des de la igualtat i mai enfront de la subordinació del més fort.

El fons del problema és ben complicat, com tots entenem, però això no ha de suposar limitacions cap a un exercici de llibertat de moltes persones que opten per una línia de fer concreta amb una bici que no pot «aparcar-se» de cap manera en el seu gaudir per part de molta gent.