Mosén Ramon Muntanyola, más que versos

Les publicacions de l’Abadia de Montserrat, en col·laboració amb l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí i la Diputació de Tarragona, acaben de publicar Dia vindrà. Antologia poètica de mossèn Ramon Muntanyola, en una edició a cura de Joan Maria Pujals. Es tracta d’un volum on s’hi recull part de l’obra poètica del sacerdot i escriptor, sobretot aquella que va dedicar a pobles i ciutats de parla catalana, advocacions religioses i poemes d’homenatge a personatges diversos. El recopilador ha ordenat tots aquests materials en tres apartats temàtics: els poemes dedicats a pobles i llogarets apareixen en una primera agrupació sota l’epígraf «Campanar de plata, mirador del món», en al·lusió a uns versos dedicats a Mont-ral; en un segon bloc trobem l’obra de caire religiós, posada sota el títol d’una antífona, «La llum i el camí» i, finalment, el poemari patriòtic és aplegat amb el nom «Sortosos qui ho veuran», que respon igualment a una altra referència literària de Muntanyola, «Pàtria morent».

El corpus del llibre va precedit per una extensa introducció i una bibliografia essencial. L’any 1982 Pujals ja havia tret a la llum Llocs i focs, en edició de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, llibre decisiu tant per la divulgació del poemari de referències locals com pel coneixement de la vida i obra de Muntanyola.

En el cas de Dia vindrà, es tracta d’un llibre escaient i amb substància, que diu i suggereix més del que aparentment pot semblar. Escaient perquè amb aquesta obra se celebra el centenari del naixement de Ramon Muntanyola i Llorach (l’Espluga de Francolí, 1917 – Salou, 1973) i amb substància perquè el llibre permet al lector d’avui no solament conèixer les dades biogràfiques i el treball del sacerdot poeta, sinó també el context, les relacions i connexions de l’home amb la societat i l’època.

És una obra de lectura interessant i intel·ligent i, en aquest sentit, només cal parar atenció a l’índex dels seus apartats per adonar-se que res no és casual. El títol del llibre fa referència a un poema en la mort del cardenal Vidal i Barraquer, però és alguna cosa més: és l’esperança en un temps de recuperació del país en tots els seus elements. I quan el lector avança en la lectura del llibre s’adona de seguida que cadascun dels capítols va recomponent aquesta imatge: els pobles, un a un i mirant el món; l’espiritualitat i la transcendència, com un anhel de l’ànima, i la pàtria, sòl que no és terra, únicament, sinó de construcció d’una casa identificable. El lector també s’adona igualment que mossèn Muntanyola no parla del seu temps, sinó del nostre. Per això és actual.

La biografia és la narració de la vida d’una persona, diu el diccionari, ara bé, podem reduir a dades, dates i fets únicament personals la veritable fe de vida d’un individu? El paisatge on es desenvolupa la narració no solament és important, sinó decisiu per a l’individu. Hi ha una interrelació entre persona i col·lectivitat, i la biografia només sorgeix quan algú pren relleu en la trama del paisatge i l’influeix, en un sentit o altre. En la història de les mentalitats aquesta interrelació és visible i inequívoca. La crítica marxista a la biografia provenia, precisament, d’una desvinculació entre individu i societat, i que la historiografia antiga va anar reproduint.

Com deia Vicenç Villatoro en la presentació del llibre en el claustre de Sant Pau del seminari de Tarragona, per conèixer i interpretar la realitat d’avui cal llegir llibres com aquest. L’obra literària sovint és més aclaridora i viva que no pas els llibres d’història. Si avui prenem com a referència dietaris d’autors com Artur Bladé, Albert Manent, Xavier Amorós o Josep A. Baixeras, per citar quatre autors propers relacionats amb Muntanyola, veurem com n’és de real, això.

I per a què serveix una biografia, podem preguntar-nos, quan en temps com els d’ara s’imposa la societat líquida, tan ben descrita per Bauman? La resposta no pot ser altra que la de donar volum i relleu a la societat. Sense personatges i obres com la de Muntanyola no disposaríem de miralls on reflectir-nos, reconèixer-nos i orientar-nos.

Quan tantes vegades s’ha parlat de Muntanyola com a home de pau i que per això mateix pot escriure la biografia de Vidal i Barraquer o bé compondre poemes de franciscanisme tan pur, cal estar atent al que Pujals, crec que per primera vegada, revela d’ell a la pàgina onze en referir-se al perdó dels enemics. Invito el lector a descobrir-ho. És la clau de volta de la persona i la societat. En tot cas, vull recordar només allò que diu un versicle d’Isaïes: la pau és obra de la justícia.