La conversa amb en Sergi

Vaig conèixer el Sergi, diguem-li Sergi, en un fòrum de debat sobre mercat laboral i joves. Lúcid, brillant, preparat, el Sergi es va presentar com un jove arquitecte de 28 anys amb estudis de postgrau a Noruega. Amb un nivell d’anglès nivell nadiu i amb un currículum acadèmic notable.

Vaig tornar a veure el Sergi al supermercat un dia que estava fent la compra setmanal. Més concretament en un dels centres d’una gran cadena de supermercats on treballa de reposador. Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una estona quan em va reconèixer. Recordava el meu compromís polític amb el socialisme democràtic. No el compartia. Políticament el Sergi simpatitzava amb qualsevol opció que sonés a radical. A les darreres eleccions al Parlament va votar la CUP i a les eleccions legislatives a Podemos. «I no vaig votar al Partit Comunista de Corea del Nord perquè no vaig poder.» Somriu. És obvi que es tracta d’una metàfora política però crec entendre el que significa.

La ruptura, la ruptura d’una generació de joves amb la legitimitat d’un sistema que els exclou malgrat haver fet tot el que estava al guió previst per aquest sistema per tal de «triomfar». Ha estudiat el Sergi? Ho ha fet. Ha ampliat el seu nivell d’estudis? Obvi. S’ha sacrificat? Sí. S’ha qualificat per tenir opcions reals de trobar treball estable segons tots els paràmetres previs previstos? També. I amb quina realitat es troba? Amb feines precàries, inestables i de baix nivell adquisitiu. O bé l’atur. O bé haver de marxar a l’estranger per guanyar-se la vida.

Quan intento argumentar que les opcions radicals tan sols aconsegueixen perpetuar l’estatus que afirmen denunciar (la CUP ha acabat votant els pressupostos de Junts pel Sí, i Podemos ha dividit l’esquerra i ha permès que Mariano Rajoy continuï sent president del Govern votant contra la investidura d’un president socialista) i impedir, per tant, el canvi real; torna a somriure. Busca una imatge al mòbil i me l’ensenya. En ella es veu un expresident del Govern sortint del qual sembla un iot o embarcació d’estiueig. «No us crec», diu, mentre continua somrient. Penso en aquell moment en la importància del que Jung anomenava arquetips.

Una imatge primordial que capta l’atenció del subconscient i anul·la l’anàlisi racional. Un segle i mig de socialisme, de lluita pels drets dels treballadors, acaba de ser escombrada per la imatge d’un senyor sortint d’un vaixell.

Reconec que, per a mi, la conversa va resultar molt interessant. Crec que les sensacions del Sergi són comunes a bona part dels membres de la meva generació. Una generació condemnada, per primer cop en dècades, a viure en pitjors condicions materials i laborals que la generació dels seus pares.

Penso també que aquest és el repte actual del socialisme democràtic. No només a Catalunya i Espanya, sinó al conjunt del món, donar resposta al neguit dels joves davant del futur i defensar els seus drets i interessos. A diferència del Sergi jo sí crec que el socialisme i la socialdemocràcia tenen validesa. Possiblement, tenen més validesa que ara fa deu anys. Però també considero que hem de millorar les eines i instruments polítics per assolir allò en què sempre hem cregut: una societat socialment més justa, amb la igualtat d’oportunitats que permeti als Sergis guanyar-se la vida dignament, tal com es mereixen. Una societat solidària i plural, sense falses dreceres que condueixen a règims dictatorials o autoritaris. Un model econòmic de dimensió humana, no regit tan sols per criteris de mercat, que embridi d’una vegada per totes l’especulació financera que tanta devastació ha provocat a peu de carrer. Això no ho farà ni el capitalisme liberal ni el comunisme dogmàtic, tan sols el socialisme fermament ancorat en els valors democràtics és capaç de donar resposta a aquest repte històric.

Ara bé, per fer-ho també crec que hem de predicar amb l’exemple de manera que, mai que més, cap Sergi pugui identificar el socialisme, i tot el que traspua de defensa de la dignitat humana, amb un senyor bronzejat sortint d’un vaixell d’alta eslora.