Els impostos de l'Església

És un fet força recurrent i repetit per determinades opcions polítiques, llunyanes de la centralitat, parlar cada cert temps dels beneficis que gaudeix l’Església Catòlica amb la seva relació impositiva amb les Administracions, fins i tot alguns, parlant d’expropiacions de llocs de pregària de referència, sense realment aprofundir en la visió objectiva que el tema té en si mateix i que massa vegades, l’oferta mediàtica deixa de costat, per «apuntar-se» al discurs de la desqualificació, arribant, fins i tot, al ridícul que tot això pot comportar si no es fa amb dades concretes i transparents. Evidentment, quan es parla de la política fiscal que toca a l’Església Catòlica no hem d’oblidar, també el de les Comunitats Evangelistes, la Comissió Islàmica i altres que tenen acords amb l’Estat a l’hora de buscar els seus drets i obligacions mútues, com a referència també a sospesar.

Entrant en el fons del tema, la realitat és que les parròquies fan el seu import de societats, paguen l’IVA del seu trànsit econòmic sense cap distinció, liquidant les taxes municipals i, en conseqüència, la seva relació amb l’Administració és transparent i oberta. Respecte a l’IBI (Impost de Béns Immobles) s’ha de diferenciar el que fa a immobles previstos a la Llei de Mecenatge i els que no hi són, en tot cas, el tema neix d’una legalitat fruit del mateix Parlament, amb totes les variables que es vulguin però plenament democràtic.

Respecte a la Seguretat Social, les cotitzacions són per tots els que tenen una tasca eclesial, és a dir, tant capellans com a laics, i aquí s’han d’incloure totes les opcions, els col·legis, hospitals, entitats d’ajuda al més necessitats, etc. Com es pot apreciar, el tema no és tant clar com alguns «demagogs» voldrien, doncs el règim fiscal que pertoca té poques diferències respecte de les altres religions i, en tot cas, l’aportació als pressupostos públics es pot considerar com milionari; per cert, un estudi publicat de la companyia KPMG, parlava de més de 22.000 milions d’euros la participació en el PIB dels Béns d’Interès Cultural de l’Església Catòlica, però és que a més també feia referència als llocs de treball directes que suposa la seva tasca pública, per tant, les dades són les que són i no les que alguns voldrien dir fora de l’evidència oberta del tema.

Segurament, el fàcil és criticar i desqualificar, de manera general, posant a tots al mateix sac, a l’hora de fer crítiques, però no estaria de més analitzar els temes, amb seny, no sigui que les dades ens transportin a un món irreal fora de la veritat. És evident que existeixen mancances i desacords amb la mateixa dinàmica oficial de l’església, amb errors d’embalum, tant al passat com al present, però aquest és un punt que hauria de valorar-se en la seva justa mesura, no sigui que «condemnem» sense proves i un cop analitzem el tema, veiem que les «bones notes» són més que els no aprovats, per tant, sobre la via de la crítica en positiu aquesta és l’obvietat, de totes maneres tampoc estaria de més que tot el que esmento, font de la informació que es fa pública, es publicités molt més i amb la màxima transparència com a garantia d’un reconeixement que per descomptat no cal exigir-se, però sí valorar-se en la seva justa mesura.

En el món que vivim, que oblida repetidament molts valors fonamentals i es permet desqualificar sense cap rubor tot el que sona a «església», independentment de quina sigui, valdria la pena reflexionar conjuntament abans d’opinar intencionalment cap a una desqualificació fora de lloc.