Experiència a l'Havana

L’Havana és la capital de la República de Cuba, la seva ciutat més gran, principal port i centre econòmic i cultural. El desenvolupament econòmic de l’Havana es va deure, en gran part, a la seva ubicació geogràfica, que la va convertir en un dels principals centres comercials del Nou Món. Malgrat els esforços que el govern de Fidel Castro ha dedicat a portar la producció industrial a tots els racons de l’illa, l’Havana continua sent el centre d’una gran part de la producció nacional industrial.

La tradicional indústria sucrera, que durant tres segles va sustentar l’economia illenca i que actualment es troba en fase de desaparició amb el tancament de més de cent centrals sucreres, està distribuïda en altres localitats. Però és a l’Havana on estan concentrades moltes de les instal·lacions que encara subsisteixen de la indústria lleugera, envasadores de productes carnis i indústries químiques i farmacèutiques. Altres importants indústries situades a l’Havana són les plantes d’elaboració d’aliments, les drassanes, plantes d’assemblatge de vehicles, productores de begudes alcohòliques (especialment el rom), i de productes del tabac, especialment dels famosos havans, productes de renom internacional que vaig tenir l’oportunitat de provar.

L’havana la definiria com una ciutat caòtica en molts sentits, tot i que en aquest cas em centraré en la part alimentària.

Després d’experimentar una dràstica disminució en el flux de turisme cap a l’illa (causada, principalment, per la Gran Depressió, la fi de la llei seca als Estats Units i la Segona Guerra Mundial), l’Havana està tornant a ser des de fa anys centre d’atenció turística.

Els últims canvis ocorreguts a Cuba projecten una nova era de possibilitats: una economia que s’obre lentament, una millor relació amb els Estats Units després de dècades d’aïllament i un mar de turistes que podria millorar la sort de molts cubans. No obstant això, l’arribada massiva de visitants va augmentar la demanda d’aliments i això va causar un efecte dominat que està pertorbant les promeses del país.

Els turistes es veuen menjant, literalment, les racions dels cubans. A causa del bloqueig dels Estats Units, però també a causa de la mala planificació del govern, els productes es van dirigint a mans de turistes adinerats i els centenars de restaurants privats que atenen, cosa que ha provocat l’alça dels preus i dels armaris buits a la gran majoria dels supermercats.

Des de fa molt temps existeix una separació entre els cubans i els turistes, ja que els complexos hotelers de les platges i els hotels de La Habana s’han reservat als estrangers disposats a pagar més. El problema principal recau en com el govern està enfocant el turisme. Elevar els preus de productes com cebes i pebres, o de fruites com les pinyes i les llimones, ha provocat que moltes persones ja no puguin comprar-los. Els preus són astronòmics. Tal com vaig poder observar comprant mig quilo de cebes i un quilo de tomàquets amb els preus actuals suposen més del deu per cent del sou d’un resident de l’Havana (aproximadament 25 dòlars al mes).

Inevitablement, com a Dietista-Nutricionista no podia deixar de pensar en la repercussió sanitària que havia de suposar aquesta desorganització, increments massius de taxes de desnutrició i per altre banda augment de la prevalença de malalties cròniques com l’obesitat degut als desajustos calòrics, carències de vitamines i minerals essencials etc...

El president Raúl Castro va reconèixer l’augment dels preus dels productes agrícoles i va destacar que s’havia d’actuar per posar-los en un límit. Segons em van explicar, va dir que el govern revisaria (futur llunyà...) les causes de l’augment dels costos i castigaria als intermediaris que cometien manipulació de preus, amb límits per als preus de certes fruites i verdures. La meva opinió personal és clara: El govern ha fracassat constantment en l’hora d’invertir en el sector agrícola. La matèria primera que hi ha en aquella illa és or, tot i que és un exemple senzill vaig tenir l’oportunitat de prendre dues fruites del país per donar-les a tastar als meus familiars més propers i realment els hi van caure les llàgrimes al tastar-la.

El govern li dóna als cubans cartilles de racionament amb productes com a arròs, fesols i sucre, però no cobren articles com a aliments frescos. Els tractors i camions són limitats i habitualment s’espatllen, el que provoca que el producte es danyi en el camí. La ineficiència, la burocràcia i la corrupció també obstaculitzant la productivitat, mentre que la falta de fertilitzants redueix la producció (encara que els productes segueixen sent orgànics).

Per altra banda se segueix utilitzant de forma freqüent animals de càrrega per fer tasques agrícoles i com a mitjà de transport. Però si no hi ha una bona disponibilitat alimentària per a les persones, com ha d’haver-hi per mantenir la bèstia?

Conseqüència:

Amb l’ajuda de diferents vianants finalment vam aconseguir posar dret el cavall, aparentment deshidratat i desnodrit. Parlant amb diferents residents i sobretot amb els taxistes em va agradar a la reflexió lògica a la qual es dirigien tots. Els economistes sostenen que fixar els preus pot desmotivar els camperols i venedors. Argumentant que si els preus tenen un límit tan baix que no poden obtenir guanys, per què molestar-se a treballar?

La majoria haurà de redirigir els seus productes al mercat privat o negre. La frase que més em va sorprendre entre els cubans i cubanes amb els que vaig poder parlar durant l’aventura va ser: Necessitem robar per subsistir amb qualitat de vida.