Mobilitat

A mi no em fa vergonya citar a Jules Verne com a font de coneixement per què ho vaig llegir de petit i encara m’agrada. Mobilis in mobile és el motto del Capità Nemo, un extraordinari rebel a bord d’un submarí amb una missió personal. «Mòbil en (l’element) mòbil». Amb aquesta idea Verne potser albirava, com de tantes altres coses del futur, el que és el gran paradigma dels segles XX i XXI: la mobilitat. Si alguna propietat caracteritza el món dels darrers decennis és l’enorme desenvolupament de la mobilitat de les coses, de les persones, dels estaments socials, de les idees, dels sistemes educatius, dels negocis, de les empreses, de les religions o de les comunicacions.

Tot es mou. Moviment continu. Progrés. Trasllats. Viatges. Expedicions. Ascens social. Deslocalització. Tota aquesta cinètica es produeix per voluntat de la gent, de fet un transsumpte de la més profunda realitat de la matèria i l’energia: els àtoms es mouen.

L’oposat al moviment és que les coses no es moguin, que romanin quietes, estàtiques. L’estat és el paradigma de la immobilitat. Estàtic. Què res es mogui. L’estàtic estat impedeix que hi hagi mobilitat. Fins i tot fa pagar autopistes, desinverteix en xarxes de rodalies, afavoreix vagues i entrebancs a l’aeroport, privatitza telecomunicacions. Vol que ens quedem quiets. I, com es podria dir comunament: així no anem enlloc.

Les idees conservadores més s’estimen que res canviï, que res es mogui, que ja està bé com està. Això evidentment va en contra de les lleis de la física, de la física quàntica, però també de la realitat social. Ja em direu qui voldria un món actual sense vies de comunicació, sense automòbils, sense avions i ferrocarrils, sense transport de béns i persones, sense desplaçaments per negocis o vacances, sense comunicacions... O sense el darrer giny de la mobilitat: el telèfon mòbil o, simplement el «mòbil», paradigma de mobilitat que permet moure’s per arreu del món per la Internet, mentre que et mous. O quin estímul, quina esperança de futur ens quedaria si no contemplessin la possibilitat de progressar i moure cap a un futur millor, personal i col·lectiu.

Sóc dels que creu que quan un poble es posa en marxa no hi ha res que l’aturi. Des de Catalunya ens estem movent cap al futur, convençuts que anem cap a un país millor. L’estatisme estàtic de l’estat no ho podrà aturar. En aquest moviment hi ha algunes estacions, moments d’aturar-se per agafar forces i continuar. La que ve és el referèndum per la independència. Un dia per expressar la voluntat de continuar el moviment. De les dues opcions, una és la que aposta pot continuar movent-se. L’altre per quedar-se on i com estem. Cal votar que sí.