Ens afartarem de ballar 'Amparitos'

Els brutals atemptats de la setmana passada ens han deixat sensacions molt profundes. La més positiva, sens dubte, un enorme orgull de poble que s’identifica en molts gestos, en moltes paraules escrites o pronunciades. Orgull col·lectiu per formar part d’una societat diversa i generosa que no s’ha deixat manipular.

A qui buscava sembrar odi, li hem retornat fraternitat; a qui buscava culpabilitzar les idees i reconduir un moviment històric, li hem demostrat que som perfectament capaços d’escriure la nostra història i de tenir una societat millor que la que ells ens ofereixen. Tarragona ha estat clarament a l’altura de les circumstàncies i ens hem comportat com la gran ciutat del Sud de Catalunya que som, posant-hi tot el que hi podíem posar: un respecte immens que ha arribat a tots els racons de la ciutat. Hi hem posat les nostres festes patronals. Per a moltes tarragonines i tarragonins ha significat un enorme sacrifici personal, ja que els dies de Sant Magí són la culminació dels esforços i preparatius de molts mesos. No podia ser d’altra manera, Barcelona, Cambrils i Alcanar són tan casa nostra com les Muralles o el Balcó.

Per molts de nosaltres són escenaris de part de la nostra vida: Hi tenim amics, familiars, potser hi hem viscut alguna època o hi anem sovint per feina. No ens hi sentim de fora. Aquest sentiment de pertinença, de dol compartit, va impulsar la decisió de tots els grups municipals de suspendre les Festes de Sant Magí. Una decisió difícil per les seves conseqüències, però absolutament lògica per les seves motivacions.

Tots els portaveus municipals vam voler acompanyar l’alcalde en el moment de comunicar la difícil decisió –que en aquell moment no sabíem com s’acceptaria– amb una imatge extraordinària d’unitat institucional que la immensa majoria de ciutadans van entendre, malgrat la comprensible decepció. I passat el dol, la vida continua. I ha de continuar, millor que abans.

Millor perquè ens haurem fet més savis. Els moments crítics ens desvetllen els comportaments humans més sublims i també els més miserables. Som un poble que hem tingut la desgràcia d’haver de simultaniejar el dolor per la tragèdia amb els insults i desconsideracions constants a les xarxes, de patir el menyspreu d’exministres com Mayor Oreja, miserable, i la incompetència de ministres en exercici com Zoido. Tanmateix, hem rebut paraules solidàries i sinceres de molts amics espanyols –els que tinc són d’aquesta mena- personificats en l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, una persona d’una vàlua humana immensa.

De tot n’hem après i tot ens fa més forts. Sabem, també, que una societat amb un nivell de seguretat absoluta és impossible, però que no pensem viure amb por perquè la llibertat és més rica i profitosa que la paranoia. D’aquí a un més celebrarem, amb més energia i vitalitat que mai, les festes de Santa Tecla. Desbordarem places i carrers amb el seguici, la professó, les nostres colles castelleres i els concerts. Farem de la Baixada de l’Àliga la nostra gran manifestació. I ens afartarem de ballar Amparitos, que serà la manera tarragonina de dir «No tinc por».