Units contra el terror (sense excepció)

Avui, amb el record de la sang dels atemptats encara molt fresc, avui, que aquesta barreja de dolor, pena i ràbia que no té nom encara em cou, se’m fa difícil seure davant de l’ordinador i posar-me a escriure. Però és avui, precisament per tot el que ha passat a Barcelona i Cambrils, pels records de les tragèdies a París, Damasc, Brussel·les, Homs, Madrid o Bagdad, per tot allò que malauradament està per venir, quan és més necessari que reflexionem sobre allò que està succeint al nostre voltant. I per descomptat, també avui hem de felicitar els Mossos d’Esquadra, així com la resta de cossos policials, forces de seguretat i serveis sanitaris pel gran treball realitzat en una situació crítica. Podem estar orgullosos d’ells, i hem de dir-ho ben alt.

Sobre el gihadisme i els conflictes geopolítics que hi ha darrere l’aparició i auge d’Estat Islàmic existeixen molts articles escrits per persones més sàvies que jo. Crec que tots els que ens informem un mínim sabem quins països estan finançant aquest grup terrorista i quins -i aquí es troba potser el gran problema- ho permeten i es limiten a mirar cap a un altre costat. Però jo vull referir-me a una altra qüestió, a la qual potser no se li presta tanta atenció però per a mi és bàsica si volem aturar l’allau que fa anys que se’ns tira a sobre. Em refereixo al paper dels líders musulmans establerts a Europa.

Qui em coneix sap que una de les obsessions de la meva vida ha estat la integració dels immigrants que vénen a Tarragona. Quan als anys noranta van començar a arribar els primers musulmans i molts veïns els miraven amb recel (la clàssica por a allò que ens és desconegut) jo, com a líder veïnal, sempre vaig lluitar perquè la seva integració en la societat fos el més senzill possible. He organitzat centenars d’activitats amb aquest propòsit i m’he reunit milers de vegades amb tots els líders d’altres cultures perquè considerava que era el meu deure. Per a mi, mai va existir cap diferència entre un veí de tota la vida i un nouvingut. Tots dos tenen els mateixos drets i, per descomptat, les mateixes obligacions. Si alguna cosa odio en aquesta vida, és el racisme i el rebuig al diferent, i per això sempre he treballat per aconseguir una societat multicultural i oberta. I així ho continuo fent...

I avui, tenint en compte el context que acabo d’explicar, reconec obertament que estic decebut amb el paper que estan jugant els líders musulmans al nostre país. Em refereixo tant a presidents d’entitats com als imams de les mesquites, que representen a centenars de milers d’immigrants. És cert que s’han celebrat diverses manifestacions i concentracions en què els musulmans han mostrat el seu rebuig al terrorisme gihadista, però la participació ha estat escassa. És trist que després d’uns fets tan terribles la resposta musulmana contra l’ISIS hagi estat tan pobre. Conec el funcionament d’aquests grups socials i sé de bona mà que els màxims responsables són els seus líders, que són els que tenen capacitat de mobilització. Us poso un exemple. La Coordinadora d’Entitats de Tarragona, ens que presideixo que aglutina noranta associacions del territori de tota mena, compta amb diverses entitats formades per musulmans. Pensava que els seus presidents aprofitarien aquesta plataforma per fer arribar els seus missatges de condemna, demanar-nos consells, oferir-nos la seva col·laboració... No ha estat així. Encara estic esperant que reaccionin. M’entristeix saber que no ho faran.

Ho diré sense embuts i ben alt perquè estic fart d’aquest bonisme de l’esquerra que no fa cap bé al progrés social: en la meva opinió, els dirigents musulmans tenen un repte molt important i han de mullar-se més, molt més, i condemnar de manera oberta i contundent el terrorisme. Que no hi hagi cap mena de dubte i quedi clar que la població musulmana el rebutja i el repudia sense excepció. Si no ho fan, les barreres es faran cada vegada més altes i la desconfiança i recels de la població seran comprensibles i inevitables. No és el moment de ser políticament correctes sinó de dir veritats, encara que aquestes ens facin mal. I el que pressento és que o els líders musulmans es posen les piles i compleixen amb el seu deure, o el risc de fractura social serà altíssim. I aquest és el pitjor escenari possible.

El problema del terrorisme islàmic és complex i s’ha de combatre des de tots els angles possibles. La solució no es troba a les nostres mans, però si la comunitat musulmana a Espanya (gairebé dos milions de persones, un 40% d’elles nascudes al nostre país) es mobilitzés contra el gihadisme i li plantés cara, les coses serien molt més fàcils. En moments en què el dolor ens envaeix i el terror desfila davant els nostres ulls, és quan més units hem d’estar. Per això hem d’ajuntar-nos tots, sense excepció, i cridar a l’uníson que ja n’hi ha prou, o potser es farà tard i tot es compliqui encara més. Un altre món és possible, sí, però només el veurem si d’una vegada som capaços de romandre units i formar una sola veu.