La veritat sobre la Unió Soviètica

M’ha sorprès aquests dies d’estiu trobar-me a les xarxes un vídeo en què s’explica «la veritat» (altre cop el concepte majestàtic que exclou qualsevol dubte o matís) sobre la Unió Soviètica. Es tracta d’un documental que deu fer les delícies de la CUP i de determinats sectors de Podemos. Sota el títol «la otra URSS (lo que no nos han contado de la Unión Soviética», el vídeo insisteix que, en realitat, la història del comunisme soviètic és un relat d’èxits i de defensa dels valors humans. Segons sembla, la gent que vivia a l’URSS o als règims comunistes de l’Europa de l’est era enormement feliç. Gràfiques i índexs se succeeixen per «demostrar» que el PIB rus va créixer amb el comunisme, que imperava la sanitat i l’educació pública, que no hi havia atur, que l’Estat garantia tots els drets socials, etc.

Aquest presumpte estat de benaurança universal, encara que pugui sorprendre, encara és defensat i recordat amb nostàlgia per alguns dirigents polítics actuals. De fet el vídeo incorpora declaracions, per exemple, de Julio Anguita defensant que «els russos van menjar per primer cop amb els comunistes.» Imatges de multituds caminant en llargues columnes i somrient darrere d’icones amb els retrats de Lenin i Stalin trufen tot el documental.

Tot era meravellós, doncs. L’inici ja és, en si mateix, molt il·lustratiu. En un debat televisiu, davant la denúncia de Pedro Sánchez que l’absència del pluralisme democràtic i l’erradicació de les llibertats condueix al totalitarisme un Pablo Iglesias (format políticament, precisament, a les joventuts comunistes) burleta respon «la Unión Soviética! Uh!! Qué miedo! Uh...!!!».

Confesso que mentre avançava el documental creixia la meva curiositat per conèixer com es justificaria la davallada total, el col·lapse, dels règims comunistes europeus enmig de l’alegria popular unànime dels ciutadans d’aquests països que segons el vídeo vivien en una mena de «paradís». No vaig trigar gaire a saber-ho. La veu en off ens il·lustra sobre que tot anava d’allò més bé... fins que va aparèixer Gorbatxov i va introduir elements d’economia de mercat, llibertats polítiques democràtiques i transparència informativa. I aquí van començar totes les desgràcies.

Pot semblar (i ho és) molt grotesc però el documental en qüestió, malgrat fer pocs mesos que està penjat a la xarxa, suma quasi 300.000 visualitzacions i la majoria de comentaris, molts de joves que no han experimentat en carn pròpia la realitat del «paradís» però sí que han rebut de ple els efectes de la crisi econòmica actual, són elogiosos. Davant els abusos ocasionats per un capitalisme de casino sense control públic aquests cants de sirena que parlen amb nostàlgia dels «bons temps del comunisme» poden semblar seductors per a alguns.

Doncs no. La reivindicació, encara que sigui parcial, de règims dictatorials comunistes de partit únic que encara es poden escoltar avui dia per part dels portaveus de l’esquerra dogmàtica són tan inversemblants i absurds com la de determinats ideòlegs de la dreta quan ens parlen de les bondats del lliure mercat descontrolat o que dictadors com Franco o Pinochet «no van ser tan dolents» perquè van acabar amb la democràcia sí, «però no amb la llibertat econòmica.»

La veritat del comunisme? Es podria resumir amb dos fets. El primer és l’experiència directa d’una amiga meva romanesa que va viure de petita a la dictadura comunista de Ceaucescu. Doncs bé, quan escolta algun comentari elogiós del comunisme li canvia, fins i tot, l’expressió de la cara. A tots aquests que parlen de les benaurances del «socialisme real» els desitjaria jo una operació d’apendicitis a l’hospital de la meva ciutat natal quan era nena, ja veuries com desapareixeria ràpidament qualsevol rastre de nostàlgia.»

El segon fet és un document terrorífic del 1937. Un document realment esgarrifós on s’estableixen categories numèriques de detencions i assassinats. Així, la direcció del Partit Comunista comunicava a les autoritats regionals les quotes –totalment arbitràries– de detencions i execucions de ciutadans que havien de dur a terme a les seves jurisdiccions.

Per exemple, a la república soviètica d’Azerbaidjan es van fixar 1.500 execucions i 3.750 deportacions a Sibèria (Per què? Amb quins criteris? D’acord amb què? A res en absolut. El terror pel terror al més pur estil Calígula).

Fa frepar encara les respostes d’alguns d’aquests dirigents regionals: «Hem superat la quota establerta, demanem permís per continuar amb les detencions.» Potser, si el senyor Pablo Iglesias hagués tingut la desgràcia de viure a la Unió Soviètica els anys 30, no seria tan enginyós i no tindria tantes ganes de fer brometes sobre una realitat terrible que mai més s’ha de tornar a esdevenir.

No. No hi ha dreceres al paradís, ni cap justificació per règims perversos i malvats que han practicat el terrorisme contra els seus mateixos ciutadans. Cal dir-ho molt clar també des de l’esquerra i reivindicar que només el socialisme democràtic, que defensa el pluralisme i la dignitat humana, és capaç de donar una resposta real, eficaç i vàlida al model d’aquells que creuen que la vida de les persones és un valor insignificant objecte de l’especulació dels mercats financers.