Es busca professorat confident

Passa sovint, en els moments en què el cap necessita més serenitat per fer una anàlisi profunda de les coses que ens afecten, tant en l’àmbit personal com en el social, és quan tendim a fer més ús de la víscera i ens deixem emportar per reaccions que no tan sols no ajuden a solucionar el problema, sinó que moltes vegades l’empitjoren.

D’aquesta manera, després dels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils, en plena situació de trasbals i estat de xoc i per calmar la nostra angoixa, sentim la necessitat d’alimentar-nos de notícies que asseguren que s’estan aplicant mesures per evitar que els fets es repeteixin, sense aprofundir en les nefastes conseqüències que aquesta aplicació pot tenir en l’àmbit social.

I això és exactament el que està succeint en l’àmbit de l’educació. Tot i no ser noves, l’atac de Barcelona ha accelerat les intencions de la Conselleria d’Ensenyament d’implicar el professorat en la tasca de l’aplicació del Proderai (Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista). En altres paraules, s’espera que els i les docents i les persones que es dediquen a l’atenció educativa, facin de policia, estigmatitzin, i contribueixin a convertir els espais escolars en espais de vigilància i d’institucionalització del racisme.

Va ser el novembre del 2015, amb els atemptats de París encara recents, quan Jordi Jané va anunciar per primera vegada la intenció d’aplicar el protocol. D’experiències com aquesta se n’han donat a diversos països europeus, amb resultats molt perversos en molts dels casos. Al Regne Unit, el Prevent, un programa homòleg del qual vol estendre el govern de Catalunya, ha rebut una forta oposició social perquè ha demostrat que els paràmetres que s’utilitzen en cap cas eviten la «radicalització» i en canvi, fomenten un ambient de desconfiança que posa en perill els espais de debat crític als centres, tan necessaris especialment en adolescents, que estan en ple procés de la configuració de la identitat.

Per què cal plantar cara a l’aplicació del Proderai? Segons Ensenyament, l’objectiu del protocol és posar a l’abast dels centres educatius les orientacions i els recursos per prevenir conductes de radicalització i capacitar els centres per detectar-los per així poder fer una intervenció educativa. Una finalitat fàcilment compartible, si no fos perquè els mecanismes que s’utilitzen per intentar assolir-la són dubtosos i fins i tot fan córrer el risc d’aconseguir l’efecte contrari. És evident que la desconfiança provoca alineament, i l’alineació pot anar associada al sentiment d’exclusió tant social com institucional, un context ideal que certs grups podrien aprofitar per a la cooptació.

Entre els múltiples motius que ens haurien de portar a organitzar-nos socialment perquè el Departament d’Ensenyament rectifiqui la posada en marxa de les mesures anunciades a cop de titular aquests dies, cal destacar la manera que s’ha forjat l’elaboració d’aquest protocol, que no ha partit de la reflexió col·lectiva dels agents implicats en l’educació i, per al·lusions, tampoc ha contemplat la participació de la comunitat musulmana. En canvi, ha preferit que el procés estigui liderat pel Cos de Mossos d’Esquadra (CME), el Departament d’Interior i el Departament d’Ensenyament.

Ja fa anys que el Departament d’Ensenyament i el CME treballen conjuntament per normalitzar la presència d’aquest cos policial als centres educatius. Dintre les ‘tasques de proximitat’ dels agents s’inclou la de fer xerrades a escoles i instituts sobre moltes temàtiques (consum de drogues, violència de gènere, etc.). Així, es dóna veu i presència dels mossos en espais escolars en comptes de prioritzar la veu dels organismes, entitats i persones que tenen una llarga experiència treballant en aquests àmbits. Com podem esperar un impacte positiu d’aquestes pràctiques si qui et parla de les maldats del món és la mateixa persona que et sanciona? Les conseqüències són clares, les aules deixen de ser espais de foment del debat obert i segurs, on es poden expressar totes les opinions, fins i tot les que presenten més controvèrsia.

Un aspecte cabdal per oposar-se a la implementació del programa radica en el contingut del protocol, que estigmatitza l’alumnat musulmà (ho sigui o ho aparenti) convertint-lo en grup objecte de sospita, reduint al no res aquelles experiències de foment de la cohesió social que, de manera imprescindible, han de ser presents a les escoles.

Un altre motiu per aturar aquest protocol és que el discurs que s’utilitza per trobar elements identificadors pot influir en la configuració d’imaginaris dicotòmics molt perillosos, enfrontant categoritzacions de terrorista vs. no terrorista, de manifestant violent vs. manifestant pacífic, immigrant per motius econòmics vs. refugiat polític, etc. Aquest fet té un component de repressió ideològica molt greu especialment quan la interpretació dels termes ‘terrorisme’ i ‘radicalització’ queda intencionadament reduïda i esbiaixada, associada a l’islamisme i per tant, identificant tota una comunitat com a culpable. Aquest procés té un nom, i és la institucionalització del racisme i la xenofòbia en espais que l’haurien de prevenir.

A més a més de la discriminació de l’alumnat musulmà, aquest tipus de programes esdevenen l’eina perfecta per criminalitzar qualsevol tipus de dissidència, fixem-nos en l’ús del concepte de ‘terrorisme no violent’ per identificar indicis de comportaments «radicalitzats» que serviran per qüestionar qualsevol pràctica que posi en dubte el manteniment de l’status quo dels poderosos.

Quin tipus de societat esperem construir quan convertim l’escola en espai de vigilància? La funció del professorat és sobretot la d’establir un clima de confiança que fomenti l’aprenentatge i acompanyi el procés maduratiu de l’alumnat. La pretensió del Departament d’Ensenyament que els docents adoptin el rol de policies i esdevinguin vigilants implica convertir els centres escolars en espais intimidatoris on l’alumnat s’hi pot sentir assetjat, especialment si és musulmà, però no solament.

Els sindicats ens hem d’implicar perquè el Proderai no s’acabi imposant als centres educatius, de la mateixa manera que ho fem per la defensa de l’ensenyament públic, per combatre la precarietat laboral, i per derogar qualsevol política que no fomenti la igualtat social. La societat que volem només es pot sostenir establint lligams amb la resta de lluites socials i la lluita contra el racisme és una prioritat. Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer, mentre la ultradreta s’està congratulant del disseny d’aquestes polítiques, nosaltres hem de crear un eix frontal que les combati. Aturem el Proderai, si us plau!