L'amor dels cambrilencs per la llibertat és ancestral

El toc de la campana de l’església torna a convocar-nos a tots i a totes en defensa de la ciutat i de tot el que significa a escala moral i de cohesió interna. El salvatge atemptat que vàrem patir ens ha recordat a tots que Cambrils no és un topònim identificat en un mapa sinó que també implica una serenor cívica i una determinació invencible a l’hora de fer front i derrotar al terror. De fet, l’amor dels cambrilencs i cambrilenques per la llibertat és ancestral. No és flor d’un dia sinó fruit d’un compromís fecund amb la tradició heroica del nostre poble.

La mateixa història registra que la nostra ciutat prefereix la resistència a la claudicació, la lluita al deshonor. El 1640 la resistència cambrilenca tan sols va poder ser sufocada amb la traïció i l’engany dels assetjadors. Les muralles de Cambrils van ser testimonis del sacrifici dels veïns de la vila que van lluitar fins més enllà de les seves possibilitats.

Cap poder dictatorial ha pogut erradicar aquest esperit cambrilenc de passió per la llibertat i, si no ho ha aconseguit cap exèrcit invasor, no diguem uns covards terroristes que no mereixen res més que el menyspreu universal per la seva indignitat. No assoliran els seus propòsits de sotmetre’ns al seu regne de terror. Desconeixen completament que Cambrils és sinònim de dignitat i de justícia. La manifestació cívica que va omplir de gom a gom els carrers de la vila per rebutjar la barbàrie dels assassins és la plasmació de la unitat cívica del nostre poble.

No tenim por, però també estem determinats a derrotar democràticament a aquells que volen que l’odi entri en l’ADN de la nostra estimada ciutat. Aquest esperit cambrilenc en defensa de la llibertat per damunt dels interessos egoistes s’ha tornat a manifestar aquests dies. Ho ha fet amb la valentia dels agents dels cossos de seguretat, amb el comerciant que ha tornat a aixecar la persiana del seu establiment, amb els veïns que s’oferien a donar sang, amb els taxistes que portaven de franc als turistes que estaven presents al lloc de l’atemptat. Davant d’aquesta realitat no puc més que sentir-me orgullosa de la meva condició de cambrilenca, de filla d’una vila capaç de donar al món aquesta imatge de valentia cívica, digna successora de l’heroisme dels nostres avantpassats.

No podran sotmetre Cambrils ni aquests energúmens ni cap poder terrorista. Tampoc s’obriran camí els predicadors de l’odi. Desconeixen que per a nosaltres el pluralisme no és equivalent de debilitat sinó que és una fortalesa que ens reforça en la nostra identitat de cambrilencs i cambrilenques. Lluny de debilitar-nos, ens enforteix. Vull també parlar amb serenor i humilitat sobre presumptes responsabilitats que per a mi són responsabilitat exclusiva dels assassins terroristes.

Crec que faríem bé –al fil d’aquest esperit cambrilenc que reivindico– en lloc d’assenyalar amb el dit o decretar culpabilitats com fan alguns, ampliar els nostres compromisos morals, escoltar-nos amb més atenció uns i altres, aguditzar els nostres sentiments d’empatia i reiterar que som un sol poble unit entorn d’uns ideals comuns de benestar social i qualitat de vida.

Crec que, malgrat les qüestions que calgui millorar, la immensa majoria de cambrilencs i cambrilenques estem plens d’honestedat i de bondat, com s’ha demostrat altre cop aquestes darreres setmanes, i que ens reposarem d’aquest cop dur reiterant el nostre compromís de forjar un poble alegre i cohesionat on els apòstols de l’odi terrorista, i aquells que els alimenten i justifiquen, no tinguin cabuda. Cambrils és llibertat i aquesta veritat essencial no podrà mai ser sotmesa o anihilada, ni ara ni mai.