Els components psiquiàtrics del conflicte

És habitual, davant de situacions de conflicte amb participació de persones, però també de col·lectius i estructures socials superiors, que algú s’exclami: «Però què ens hem tornat tots boixos?»

Actituds, afirmacions i comportaments que alterin l’estabilitat social es poden entendre com embogiments. I els seus protagonistes com folls.

El ventall és ampli. És cert que alguns són veritables psicòpates, amb idees delirants, al·lucinacions que els allunyen de la realitat, amb llenguatge desorganitzat en la línia de «...cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mí el suyo..??», abúlia, etc., sempre que es pugui descartar el consum de substàncies psicoactives, la més comuna l’alcohol (F.20). Pot haver-hi altres amb trastorn delirant (F.22) com de grandiositat o persecutori.

Més comunament es troben els afectats de trastorns dissociatius com l’amnèsia (F.44), quan no recorden el que han fet o dit abans, rebutjant fins i tot que se’ls hi recordi.

Alguns poden patir atacs de pànic, quan al mig d’una manifestació amb una multitud que crida i xiula i agita estàndards, pateixen palpitacions, sudoració, sensació d’ofec i vòmits, requerint assistència (F.40).

Es troben també grups que col·lectivament coincideixen en dificultats que configuren trastorns de la personalitat (F.60) que es manifesten en dificultats de cognició, la forma de percebre i interpretar-se a si mateix, als altres i als esdeveniments, dificultats en l’afectivitat i el control d’impulsos. Poden mostrar indiferència, fredor emocional i tampoc es recorden d’haver llegit a Gramsci. També hi pot haver amb característiques obsessives compulsives (F 60.5) obsessionats per normes, llistes, ordre, inflexibilitat i fòbies concretes, com amb les urnes.

Ben cert que alguns, per poc racionals, es poden qualificar a l’àmbit col·loquial com incapacitats mentals. Al mig del fragor de discussions és fàcil recórrer a qualificatius com imbècil o idiota. Imbècil és un insult a evitar, tot i que, ocasionalment pot esdevenir un diagnòstic. Però els idiotes, a l’antiga Grècia eren els que no volien participar en les decisions o compromisos col·lectius, per exemple, que no volien votar. Idios vol dir un mateix, com el prefixi d’idiosincràtic o idiopàtic, és a dir individus que no pensen més que en ells mateixos i no els hi preocupa la resta de la gent.

Per sort hi ha centenars de milers, milions de persones absolutament normals. Pacífiques, solidàries, amables, educades, compromeses, valentes i decidides a prendre el control del seu destí. Amb aquestes és amb les que hem de comptar i davant de qui en som responsables tots plegats.