L'1 d'octubre, votaré que sí, malgrat tot

El referèndum convocat per l’1 d’octubre que ve, dirigit a totes les persones majors de 18 anys de Catalunya que tinguin regularitzada la seva situació com a ciutadanes i ciutadans de ple dret no compleix moltes de les normes bàsiques que qualsevol persona que es vol justa, lliure i solidària demanaria a una consulta que el que busca no és només opinió sinó prendre decisions, siguin aquestes la tria de l’empedrat d’un carrer o bé construir una república, com ara és el cas.

Només hi votaran els majors de 18 anys i no hi podran participar les persones que, segons la legislació espanyola, no tenen plena ciutadania i els drets que hi van associats com el dret de vot. Els joves de 16 a 18 anys, que poden anar a la presó per diversos delictes, no podran decidir si volen monarquia espanyola o república catalana i moltes persones immigrades, malgrat ser tan catalanes com jo perquè viuen aquí i si poden treballen, tampoc. L’aplicació d’una legislació espanyola, allunyada de la “llei” emanada del poble a partir de les consultes sobre la independència que sí els donava dret a vot, comporta aquestes dues negacions del dret de vot. I ens haurien de preocupar, sobretot per veure-les com una greu mancança democràtica i solucionar-les quan el marc de decisió sigui un altre.

Deixo en un segon espai de joc el marc territorial. La meva nació són les comarques, pobles i ciutats, barris i carrers, dels Països Catalans. I em convoquen a un referèndum del Principat, de les quatre províncies d’Espanya que anomenem ara i aquí Catalunya. No és aquest un tema menor perquè la nació on jo visc no té fronteres passada la Franja ni enmig dels Pirineus, tan poques com les que té quan acaba el País Valencià o quan desapareix la Catalunya del Nord i s’albira Occitània, però el marc que ara s’autodetermina ha de recordar ara i sempre que la catalanitat, s’anomeni com s’anomeni, no és només pròpia dels principatins i cal obrir el dret de ciutadania més enllà de Catalunya i buscar, sempre que sigui possible, les col·laboracions amb els altres països, terres, ciutats i carrers que es trobin nacionalment catalanes. I amb la resta del món no ho dic ara però és clar que, també.

Passats aquests dos advertiments, queda més que clar que ara i aquí el que ens cal és anar a totes i no tirar enrere. Anar a totes desobeint festivament, rient-nos del mort i de qui el vetlla (és a dir de l’Estat espanyol i del Tribunal Constitucional). Cal superar la violència simbòlica de l’Estat, el ‘postureo’ de masclets armats i habillats de guerrers que ens envien per fer-nos por a partir de la multitudinària actitud desobedient que hem demostrat fins ara. Diumenge dia 17, a Tarragona, centenars de persones de totes les edats i condicions vam desobeir l’Estat i els seus uniformats rient-nos de les absurdes normes que neguen un dret tan bàsic com penjar propaganda no comercial als carrers d’una ciutat com la nostra.

És l’alegria desobedient, encomanadissa i vital, la que ens fa dir-los que no els tenim por, que exercir el dret a decidir inclou fins i tot dir decidir quin marc de país volem, inclou el dret d’autodeterminació. I no en tingueu dubte. Si ara cal triar entre l’Estat espanyol i Catalunya i jo tinc més que clar que el meu vot serà per a la segona opció. Ho serà perquè triant el sí a la independència alhora tindré república i alhora contribuirem a desmuntar el règim de democràcia formal com és l’espanyol, incapaç de debatre res que sigui realment determinant i que opta, davant d’escenaris que el qüestionen com el d’ara, sempre per donar ordres i fer callar.

Alhora, és més que evident que afonant el règim del 78 esperonem a la resta de nacions de l’Estat espanyol i a les persones que s’hi enfronten des del seu lloc de treball, des del carrer i des de tot arreu a eixamplar l’esquerda que provocarem i provocar un canvi de cicle dins del que quedi de l’Estat espanyol. La independència de Catalunya pot esdevenir així un autèntic revulsiu internacionalista.

Aquí tindrem feina. Perquè és segur que els que sempre hi han manat no afluixaran en el combat de classe. És per això que no hem de claudicar en cap de les moltes propostes que com a moviments socials i com a moviment anticapitalista hem fet els darrers anys. El futur que volem per a aquests mars i muntanyes, ciutats i pobles on vivim inclou economia col·lectiva i drets laborals encaminats a acabar amb l’explotació d’uns damunt uns altres, cultura de la pau sense exèrcit ni policies militaritzades, alliberament de les dones com a base d’una societat lliure i igualitària, defensa activa de totes les minories perquè d’això va la democràcia i no d’imposar majories encara que siguin les nostres, ensenyament i sanitat públics i de qualitat tal com la resta de serveis que garanteixen la igualtat social, i garanties bàsiques per a totes les persones que vivim aquí, i per a totes les que hi vulguin viure.

Tenim una escletxa en el mur de la història, una història que majoritàriament arreu del món han explicat sempre els poderosos i els rics per continuar essent amos i senyors. De nosaltres depèn eixamplar-la tant com sigui possible. I per fer-ho ens cal ser al carrer i actuar de forma intel·ligent, valenta i alegre. Alegre perquè és això que els destarota, és veure que no tenim por i l’alegria és central malgrat les amenaces allò que els desmunta els plans de dominació.

Tinguem clar que aquests són els paràmetres que ens poden portar a la següent estació, que és el procés constituent on tot estarà per fer però tot serà possible. Enderroquem els murs de les seves casernes, uniformes, jutjats, policies i nacionalistes excloents. I dissolem el règim del 78 dient que sí, que ara cal eixamplar l’escletxa per passar-hi amb decisió i una alegria que resulti encomanadissa, motor del món que ve que no pot ser com el que deixem enrere que ens amenaça dia sí i dia també.

Som motor de la història i avui ja és demà. L’1 d’octubre, jo votaré que sí.