Ara que és tard però que encara hi som a temps

Abans de començar vull fer una pregunta en veu alta que trobo essencial i que hauríem de fer-nos tots: Si esteu o no, directe o indirectament, disposats a justificar la violència contra manifestants pacífics? Si esteu o no, directe o indirectament, disposats a tornar-la a exercir i a justificar?

Els que respongueu que sí no cal que continueu llegint. Des de la Joventut Socialista de Catalunya ens dirigim als qui hàgiu contestat «no» que, n’estic convençut, continua sent la immensa majoria del poble de Catalunya i també la gran majoria del poble d’Espanya.

Vivim moments realment excepcionals que requereixen acords i decisions excepcionals. El mínim del mínim passa per exigir la dimissió de Mariano Rajoy i la unitat de tots els partits democràtics favorables al diàleg per fer front a la gravíssima situació política que estem patint. Fer apel·lacions al diàleg en genèric ja no és suficient, cal coratge polític. No valen tacticismes de curta volada, sinó altura de mires. Per això des de la JSC demanem als companys del PSOE que siguin valents i que es posin al capdavant de l’Espanya progressista que contempla amb estupor i consternació les dolorosíssimes imatges que ens va deixar la jornada de diumenge.

No sóc independentista, els joves socialistes no som independentistes. Considerem, des del respecte a tots els sentiments i anhels, que la Generalitat ha empès des de fa temps una perillosa escalada de fets consumats, una autèntica fugida cap endavant, que ens ha portat a viure episodis esperpèntics com les sessions del Parlament del 6 i el 7 de setembre. Dit això, cap agent polític que vulgui realment una sortida política pacífica pot obviar que diumenge més de dos milions de catalans es van mobilitzar per la independència i que aquest dimarts centenars de milers han tornat a sortir al carrer. Rebutgem i condemnem rotundament la brutalitat policial. Considerem injustes les acusacions de l’independentisme que tracta als socialistes poc menys que com a còmplices de càrregues policials totalment injustificades. Mai el socialistes hem defensat la violència. Mai. Sempre hem demanant una solució basada en el diàleg, l’acord i el pacte. Avui sembla un escenari més llunyà que fa una setmana, fins i tot que fa unes hores, però és l’únic escenari de solució possible. Ho continua sent. Però també tinc el convenciment que cada minut que passi, més lluny estarem de configurar una resposta política satisfactòria a les reivindicacions d’una parta de las nostra societat catalana. El Govern del PP és incapaç de veure-ho però a més a més les nega. I agreuja aquesta crisi d’Estat, enlloc d’actuar de govern i proposar solucions polítiques. La seva intolerable i irresponsable actuació, enforteix l’enrocament i remou consciències i estómacs. Demanem, per tant, al PSC i al PSOE més determinació per ajudar a configurar aquesta necessària disposició al diàleg que desenroqui l’actual escalada frontista que ens porta, com a societat, al precipici.

Demanem també tant a l’independentisme com al Govern central que seguin a negociar ja mateix, sense apriorismes previs, per trobar la solució negociada que necessiten Catalunya i Espanya. Cal posar el comptador a 0. Va ser possible a l’Ulster, va ser possible a Sud-àfrica, en situacions excepcionalment més difícils, amb violència política i terrorisme. Per què no ha de ser possible ara i aquí?

Davant de les dues alternatives maximalistes plantejades: o manteniment de l’estatus quo o declaració unilateral d’independència en dies ens sumem a la gran majoria de catalans i espanyols que condemnen la violència però que dubten que una DUI sigui una proposta sensata a l’Europa del segle XXI. Ens sumem, sobretot, a aquells que afirmen les seves concepcions però que es neguen a imposar-les per mitjà de la violència, el dogmatisme o els fets consumats.

L’hora és greu i difícil. El diàleg que sempre hem defensat els socialistes està en aquests moments trencat. Estem en mans dels qui creuen en la història com a font de legitimitat absoluta quan la mateixa història demostra que el dogmatisme és una tècnica. Una tècnica que substitueix el raonament per les grans certeses majestàtiques. I així aquests dies he pogut escoltar apel·lacions que se’m feien com aquestes: «No podeu criticar a la policia perquè li feu el joc a l’independentisme» o bé «no has de parlar malament de la DUI perquè això et situa en el bàndol del feixisme». De pena...

Estem decebuts perquè la persuasió és anihilada per la consigna. Vivim en la realitat de les veritats absolutes i dels lideratges messiànics sense matisos. Ens sentim agobiats per la gent que afirma parlar “en nom del poble” (de tot) vinguin les veus de Barcelona o de Madrid. És impossible persuadir a una abstracció.

Alguna cosa s’ha trencat entre nosaltres, a la societat, davant de la successió d’esdeveniments dels darrers dies. I aquesta ruptura inclou la convicció que és possible obtenir reaccions humanes parlant a una persona amb el llenguatge de la humanitat. Companys del PSC, amics del PSOE, liderem una taula concreta de diàleg que permeti que tots aquells que com nosaltres volem viure dialogant en la diversitat i en amistat amb tots els homes i dones no ens sentim en l’orfandat que estem experimentant aquests dies, o serà massa tard.