Quan i qui

En els dies convulsos que hem viscut, i els que sembla que encara resten pendents, una qüestió emblemàtica, al meu entendre, és saber conviure amb tots «els amics», uns instal·lats en l’eufòria i la il·lusió del moment, i altres desencisats per la frustració i el pessimisme. Certament el problema és molt més complicat del que sembla, doncs, ben segur, ningú està disposat a perdre cap «company» malgrat que les divergències del moment siguin en el centre de les seves converses.

És evident que superar el marc de discussió en si mateix, necessitarà grans dosis de comprensió per uns i per altres, estic segur que se sabrà trobar el que és inqüestionable, no sacrificar l’amistat per un preu que majoritàriament no vol pagar quasi ningú.

De la meva reflexió, plena de matisos i amb grans dosis de subjectivitat, crec que hauríem de treure evidències de tot tipus, especialment des d’una objectivitat difícil de publicitar i exercir en aquests instants, quan la discrepància s’ha establert a casa nostra de manera consentida, el que comportaria posicionar-nos en un esvoranc inqualificable, si no sabem superar el moment de conflicte que vivim. En qualsevol debat, per «dur» que pugui semblar, en algun moment s’ha de trobar la formula per «seure a taula» i parlar de les fórmules que permetin tornar a una convivència, avui en perill, per tant, crec que el gran dilema és «quan es produirà l’asseguda», no sigui que el seu retard comporti un panorama impensable de què ens hàgim de penedir. També el punt de «qui se seurà» és un altre variable a tenir en compte i no estaria de més fer els esforços i cessions que calguin per trobar el consens en aquest apartat vital. Darrerament, s’està parlant molt de mediació, com a formula per sortir-nos-en de la discrepància on som instal·lats, esperem que el bon seny permeti també obrir aquesta via, encara que això signifiqui perdre quelcom uns i altres, com mostra clara que la «política en majúscules» és capaç de deixar de costat el «càlcul electoral» per apostar per una línia de futur en convivència. El fàcil crec que és posicionar-se en un sentit o altra, però no ens oblidem de «la gent de síntesis» que, en tot cas, sempre serà majoritària en les societats democràtiques com les que gaudim, per tant, no val trencar els ponts de diàleg que puguin quedar, si el que es vol és tornar una esperança trencada, on res tornarà a ser igual.

Esperem, finalment, que «la partida» en curs comporti reconduir les «ànsies» en conflicte, com a punt d’inici per no trencar la tolerància i l’entesa que permeti que, independentment del pensament personal de cadascú, per extrem que pugui semblar, seguim sent capaços de conviure, fins i tot en la discrepància.