Eleccions de ratificació

Les eleccions de l’article 155 són imposades des de fora de Catalunya i compten amb el suport de PP, PSOE i C’s, i el de les forces d’ocupació. És prou evident que són unes eleccions colonials. Però arran de la proclamació del mandat de l’1 d’octubre, Catalunya és un territori en disputa entre la vella monarquia (violenta per naturalesa) i la nova república (pacífica de naixement). Potser per això val la pena aprofitar aquest envit amb intel·ligència. Com sabeu, les urnes són el nostre millor camp de batalla.

Podem fer veure que els matisos i les diferències de partit són la mar de rellevants, com seria desitjable. Però quina importància tenen aquestes diferències si tenim el govern legítim de Catalunya tancat a la presó, el President a l’exili, la societat civil perseguida, la democràcia reprimida i l’autonomia suspesa? No, aquestes no són unes eleccions normals atès que aquí ens ho juguem tot. O reafirmem el mandat de l’1 d’octubre o reafirmem el 155. O construïm un projecte de futur o el destruïm. O respectem els drets humans o tenim presos polítics. O som democràcia o som dictadura. I, és clar, si hem de triar entre defensar la República o avalar la repressió és perquè aquestes són unes eleccions de ratificació.

Estic bastant convençut –i se non è vero, è ben trovato– que darrere la mediació amb Urkullu s’hi amaga la mediació amb Europa. També que les eleccions del 21D –la data legal més propera possible– són el més semblant al referèndum legal i acordat imposat per la comunitat internacional. Tot plegat en uns termes «acceptables» per un Estat espanyol conegudament impotent a l’hora de reconèixer la mediació exterior i la nostra veu. Però el que a nosaltres ens ha de valer: Hi haurà urnes? Sí. Hi aniran els del No? Sí. Els del Sí podem guanyar, ara que estem en màxims de suport històric? Sí. Doncs queda tot dit.

Ells ens imposen unes eleccions colonials per dominar-nos i nosaltres ratificarem la nostra llibertat! Amics del No, us ho dic amb respecte, però teniu un problema bastant gros. Allà on aneu us acompanya la violència, ben sovint per vergonya i perjudici vostre. No us ajuda gens que, quan us manifesteu, grupuscles feixistes agredeixin impunement altres persones pel fet de pensar diferent.

Tampoc és cap regal que dirigents històricament vinculats amb l’extrema dreta siguin els organitzadors de les vostres concentracions. Més difícil deu ser encara defensar la integritat territorial d’un Estat que perd tota integritat moral agredint la ciutadania pacíficament mobilitzada. Els que reben els cops us són veïns, amics i familiars, persones que segurament estimeu.

A pesar de tot, sé perfectament que la fractura que hi ha a Catalunya no és entre els del Sí i els del No. La fractura és entre els que practiquem la democràcia i els que practiquen la violència, exercint-la o justificant-la. I la solució, un cop més, és trobar-nos a les urnes, decidir què volem ratificar i exercir la decisió col·lectiva, exigint en qualsevol cas un respecte escrupolós pels drets humans que s’estan vulnerant.