Un altre festival que desapareix: DO TGN

La desaparició –suspensió temporal per reformulació, en diu la consellera– del festival de música DO TGN és una molt mala notícia. Aquest era un dels festivals orientats al suport dels músics emergents amb més antiguitat de tot l’estat, amb vint-i-sis edicions a l’esquena.

Quina època aquella en la que a Tarragona creixien iniciatives pioneres! Curiosament, mentre a la ciutat i a les comarques a les quals diem que volem ser-ne el referent cada cop existeix un pòsit major de creativitat, en totes les disciplines artístiques, a Tarragona ens dediquem a obstruir canals que ajudarien a visibilitzar la feina dels creadors i intèrprets del territori.

S’ha de repensar el festival? Òbviament sí, però per això no caldria suspendre’l. Els dotze mesos que van d’edició en edició són més que suficients per poder posar-lo al dia i, amb una mica d’ambició, donar-li una nova empenta. Tots els festivals importants del país, ja siguin de cine, de teatre, de música... es repensen, però per fer-ho no cal suspendre’ls. Calen bàsicament tres coses: passió, coneixement i recursos.

La part exigible a l’administració és la tercera: recursos. Només cal entrar a la pàgina web del festival per veure que l’Ajuntament, amb la seva minsa implicació, ha tingut un paper determinant en la pèrdua de múscul del DO TGN. El fet que sigui un festival pensat fa anys, el fet que s’hagin succeït consellers de cultura a un ritme considerable, el fet que no hi hagi cap estratègia cultural a mitjà i llarg termini, el fet que el pressupost que Tarragona dedica a la cultura demostra la poca consideració que aquesta té per l’equip del PSC, són claus per entendre perquè som on som. Després, ens preguntem d’on ve la manca d’autoestima.

Amb cada festival suspès o deixat morir lentament, que també en tenim algun en aquestes condicions, Tarragona s’allunya del camí emprès per les ciutats ambicioses: posar la cultura com a eix de transformació convivencial. Centrant-nos en el sector musical, el problema del DO TGN no és només perdre un festival. Evidencia com li molesta al poder municipal la cultura emergent. La ciutat de les platges meravelloses, de les places boniques, dels barris amb diferents caràcters, hauria de fer de la música en directe un distintiu. Ho tenim tot: espais, músics i públic.

Massa sovint des de l’Ajuntament es posen traves i es confon música amb soroll. La paradoxa total arriba quan s’és molt més permissiu amb el soroll que amb la música en directe; molt més permissiu amb la música enllaunada a tot decibel que amb la música acústica; molt més permissiu amb qui molesta els veïns fins a la matinada que amb qui vol fer una actuació a la tarda a la platja. Ens hem de posar al cap que la música és un gran instrument de convivència i que gaudir-la, component-la, interpretant-la, escoltant-la o ballant-la ens reconforta i ens fa una mica millors a tots. També fa una mica millor la ciutat. Per això cal suport, amplitud de mires i recursos, no ens oblidem dels recursos.