«Rita Vota'ns!»? Ara toca solucions

«I el 21 que voti Rita!», aquesta afirmació rotunda que es pot llegir en un article recent d’un dirigent de la CUP exemplifica millor que qualsevol anàlisi acadèmic el canvi de relat meteòric que, de manera sorprenent, van imposant els partits independentistes un cop ens acostem a la cita amb les urnes del 21 de desembre. De «defensar la República al carrer» a participar en uns comicis que titllen de «colonials» en un temps record i sense temps per processar i digerir aquest gir copernicà. Han passat del desdeny («i el 21 que voti Rita») a participar a les eleccions i demanar el vot de la ciutadania («Rita vota’ns!», venen a dir) en qüestió de dies. Brutal.

Recapitulem una mica perquè realment s’ho val. El 26 d’octubre Carles Puigdemont va estar a punt de convocar aquestes eleccions on ara tots els partits independentistes corren a presentar-se. Malgrat això, finalment no ho va fer perquè quan va anunciar la seva disposició a convocar eleccions els mateixos que ara preparen llistes electorals van sortir en tromba amb una allau d’insults («Judes»), desqualificacions («155 monedes de plata»), burles (posant el cap del senyor Puigdemont de l’inrevés als perfils de Twitter), acusant-lo directament de «traïdor» i amenaçant-lo amb dimissions (alcaldes diputats, acords de Govern). Tot plegat va provocar que a Carles Puigdemont li tremolessin les cames i tirés enrere. Ell va tirar enrere però entre tots van tirar el país pel precipici. Un precipici en forma de DUI insensata i irreal el dia 27 que, com també anem descobrint aquests dies, no es van creure ni els mateixos que la van votar.

I tot per a què? Per provocar un desastre sense precedents a la història de Catalunya? Per generar pèrdues i problemes a l’economia catalana que és la que dóna feina als catalans i catalanes que estan llegint aquestes línies? Per tensionar la convivència a Catalunya i dividir la societat? Per portar fins al final una via unilateral i il·legal que ara es comença a reconèixer subtilment com un error que no porta enlloc?

Correm el risc real que determinats irresponsables polítics continuïn prometent a la ciutadania la independència unilateral low-cost com un objectiu possible (molt atents a les promeses que faran aquesta campanya electoral) i que «tenim a tocar», potser fascinats per la virtut màgica d’aquesta paraula per part de la gent que s’ha cregut que la independència era la solució esotèrica a tots els problemes reals i mundans. Així, continuaran sacsejant la mentida de la virtualitat de la DUI de mes en mes, any rere any, sempre permanentment «ajornada» però també sempre imminent, sempre a punt d’esclatar, com una fita mitològica que es dibuixa permanentment a l’horitzó. No faltaran gurus que vagin demanant fe cega en el mite immaculat i acusin als altres –sempre els altres- d’impedir que esdevingui realitat.

Prou ja d’enganys, d’astúcies i de jugar amb els sentiments de la gent. Els socialistes defensem que és l’hora de la reconstrucció. De refer, de reconstruir tot el que s’ha trencat en aquests anys de «processisme», de treballar per redreçar la nostra economia, de tornar a impulsar polítiques socials des de la Generalitat. Volem liderar un nou acord majoritari a Catalunya, un acord que no comportarà seguir com fins ara ni tampoc llançar el país per la finestra. Des de la centralitat, la moderació i el respecte a les veus alienes. Volem un país on tothom se senti lliure i on els carrers no siguin patrimoni de cap grup sinó un espai de convivència de tots els catalans i catalanes, pensin el que pensin i sigui la que sigui (o no) la bandera que tenen penjada al balcó.

Respectem la gent que creu que tallant carreteres, bloquejant vies ferroviàries o agitant el carrer es pots construir el futur de Catalunya però defensem just el contrari, que cal treballar de valent per tornar a aixecar el país, dia a dia cadascú des de la seva responsabilitat, i recuperar el lideratge econòmic, social, cultural i emprenedor que ens ha fet grans. Hem de recuperar l’equilibri i resoldre la trencadissa evitant frustracions col·lectives i personals. Sí, ara toca reconstruir, toca solucions, i toca un Govern al servei de tots els ciutadans de Catalunya presidit per Miquel Iceta. Ara és l’hora, efectivament.