Rescats

De menut vaig haver d’aprendre el catecisme de memòria. Coses de l’època. Sovint hi havia passatges dels quals no entenia res. De catorze obre de misericòrdia, s’entenien quasi totes: allò de donar menjar a l’afamat, visitar malalts i presoners... Això ho feia el meu pare puix que era metge i es guanyava la vida visitant malalt. «Donar consell a qui ho hagi de menester» em semblava massa obligació per a mi, un nen més necessitat de rebre consells que no pas donar-los. Enterrar els morts també semblava natural. Però, pel mig, hi havia allò de «redimir als captius» que no tenia massa significat per a mi. Va ser de més grandet que vaig conèixer la peripècia de Pere Nolasc i els seus esforços per rescatar les víctimes de les «ràtzies» dels moros nord-africans, alhora que algú m’explicà el significat de les torres de defensa que sovint es veien pels masos del voltant d’on vivia.

Pels que no el coneixeu, Pere Nolasc era un home de negocis barceloní que, al segle XIII, va fer molts diners al comerç per la costa mediterrània. Coneixedor dels business del tràfic de persones hi havia participat com intermediari en algun rescat. Home religiós va sentir la crida de Déu perquè formés un orde religiós que es dediqués al rescat dels captius. L’ordre de la Mercè, els mercedaris es van dedicar a aquesta magna obra de misericòrdia, de facilitar el rescat dels segrestats i esclavitzats pels musulmans del nord d’Àfrica durant molt de temps. Dos segles després, el mateix Miguel de Cervantes fou rescatat d’Alger, aquest cop pels monjos trinitaris, a canvi de 300 ducats d’or que va aportar la seva família, que el negoci de vendre presoners encara continuava. Que els polítics catalans empresonats a Madrid hagin obtingut la llibertat a canvi de diners recorda molt la redempció dels captius. També per aquí s’ha hagut de recórrer a recaptar diners entre la gent per a fer front al rescat.

M’és igual que es pugui dir que les fiances judicials estan contemplades a la llei i que són caucions legítimes per a evitar fugides o reincidències. Es miri com es miri, són diners: el preu de la llibertat, quelcom que tots sabem que no té preu. Fins i tot deixant banda les irregularitats que envolten els procediments incoats, per una Audiència Nacional, instància judicial d’èpoques de repressió, sense competències en aquestes matèries, i qualificacions de delictes tortes i injustes, la visió des d’aquesta banda és de manca de sentit de la proporció. Que, d’una altra banda s’ofereixi, com a alternativa als acusats, que es retractin de les seves idees, en el més pur estil del Sant Ofici, quan això es demanava als suposats heretges, veig el poc que alguns han avançat des de l’Edat Mitjana. Que Sant Pere Nolasc ens valgui!