Diari Més

Creado:

Actualizado:

No seré jo qui negui a la pizza –en concret a la napolitana feta de pasta de pa, tomàquet, alfàbrega, oli d’oliva i les dues mozzarelles– les virtuts i mèrits que l’han dut a ser reconeguda per la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Però si que em permetré lamentar l’oportunitat perduda de reconèixer una certa unitat d’acció i evolució de la cuina a la Mediterrània occidental.

Perquè, tot i que el mateix organisme de la ONU ja va reconèixer l’any 2010, gràcies a la candidatura conjunta d’Itàlia, Grècia, Marroc i l’estat espanyol, la dieta mediterrània com un dels elements d’aquest patrimoni, ara s’hauria pogut ser més generós i rigorós reconeixent en la pizza la variant actual d’aquella coca enramada menjada a les terres del regne d’Aragó. Inclosa la meitat sud de la bota italiana de recapte que, segurament hereva de les tradicions romanes, es preparava.

Una coca derivada de la tradició de deixar que els pobres espiguessin els camps de blat ja segat per tenir blat amb què fer la farina que, molta pels moliners i pastada pels forners, es coronava amb els productes que la gent els donava –en un precedent curiós de l’actual Gran Recapta– per garantir-los una menjada festiva, sovint el dia de la festa major d’estiu.

Desprès, amb l’aventura del Nou Món i els canvis alimentaris que suposà, els italians es decantaren pel tomàquet i nosaltres pel pebrot. Assecant-los o fent-los salsa per diversos usos. Però aquella tradició amb vocació de patrimoni universal va seguir present i viva. Hauria estat interessant que la Unesco ho hagués reconegut.

Perquè la cuina no ha tingut mai fronteres. I això, justament els italians que fan de la pasta un dels seus signes d’identitat tot i la llegenda de Marco Polo duent-la a la Mediterrània des d’orient, ho haurien d’haver tingut en compte. Que nosaltres rematem la coca enramada amb el vermell del pebrot escalivat i ells ho facin amb el del tomàquet triturat i cuit hauria de ser destacat com una lloable diversitat més que com una diferència insalvable. La cuina mediterrània s’ho mereixia.

tracking