Balanç postelectoral

Amb els resultats a la mà, que ja molts comentaran i valoraran en la seva justa mesura, depenent dels mateixos posicionaments personals, crec que valdria la pena també referir-nos el que ha suposat la campanya electoral que, d’entrada a estat «estranya», no pels condicionaments que tots sabem sinó per la mateixa identitat de la mateixa i les mateixes evidències que van comportar la seva celebració. D’entrada hem assistit a una lluita electoral diferent, on s’ha parlat molt poc dels temes del «dia a dia» per centrar-se tots a comentar com serà el demà a escala general; en segon lloc ha estat una confrontació de paraules i idees que poc han tingut a veure amb el clàssic «dreta/esquerra», que ha quedat aparcat per parlar de «país futur» sense excepcions, com monotema; també la implicació de tercers, aliens a la mateixa campanya, ha estat novetat, amb intervencions de personatges, vinguts de fora, que també han volgut dir la seva, malgrat que el seu coneixement del país, si més no, no és del tot l’ampli desitjable.

Conseqüència de l’anterior és que la mateixa originalitat ha comportat, fins i tot, discussions tan generalistes que han posat «la ideologia general» per damunt de la realitat social i les seves necessitats més urgents. Certament, al parlar tant de fets emblemàtics i poc d’evidències quotidianes, ha deixat de costat el que és més vital en qualsevol cita electoral, conèixer que farà el pròxim govern respecte a qüestions vitals com poden ser les d’ordre fiscal, laboral, social, mèdic, etc., amb el perill que això suposa per un executiu amb limitacions de tot tipus, però també en aquest sentit. Tampoc podem oblidar el «personalisme electoral» que en determinades opcions ha arribat a límits increïbles, com si parléssim més de l’elecció de President de la República que del govern, produint-se una confusió intencionada que tindrà repercussions properes de molts dubtes. Fins i tot la desqualificació, que s’ha fet servir, més que mai, com un argument de confrontació política ha marcat el mateix debat, deixant de discutir d’altres qüestions també vitals, aparcades per un interès mediàtic desbocat dels mateixos líders de torn.

De totes maneres, serà a partir d’ara que haurem de veure la capacitat d’uns i altres per reconduir una situació que segueix molt complicada i on seria un greu error «parlar» de guanyadors i perdedors, doncs això seria la primera garantia que la decisió social seguirà en alça, molt a pesar dels compromisos dialèctics establerts en campanya. És evident que són moltes les «porte» que s’obren a partir d’ara, inclusiu pels que no han tingut l’èxit desitjat, que hauran de fer la seva feina si és que es vol reconduir una situació cap a fites de tranquil·litat, molt allunyades del fet social darrerament viscut.

L’opció de la paraula i el compromís postelectoral hauria de ser sobre qualsevol taula de negociació, fent els esforços que calguin per saber reconduir al mateix país cap al desig de la majoria, retornant a l’entesa i al seny massa temps aparcat. No serà fàcil i, més aviat que tard, sorgiran els que voldran perpetuar «l’estat de malestar» com a estratègia únicament partidista, però com societat no estaria de més exigir el diàleg des d’una visió global de tot el que ha succeït, amb els errors d’uns i altres, i les mancances evidents generals, que només es podran superar des de l’enteniment just, amb els matisos que facin falta.

Crec que no és presentable tornar a plantejar l’enfrontament gratuït, una altra cosa és que sapiguem exigir conjuntament la superació de les mancances per arribar a uns mínims de comprensió mútua, no fer-ho en col·loca a la via del descarrilament com a societat, tant per uns com pels altres, i crec que aquest és un preu que no s’ha de pagar, per molt que per alguns el seu interès de part pugui estar per damunt del bé general.