Any nou, queixes velles

La ciència encara no ha estat capaç de dictaminar per què el temps passa més de pressa a mesura que ens fem grans. És un fenomen inescrutable que tots coneixem i que em genera una profunda insatisfacció. Em molesta que els anys transcorrin cada vegada més de pressa i el temps se segueixi desaprofitant. No suporto que les agulles del rellotge avancin a tota màquina i mentrestant les nostres queixes o reivindicacions continuïn caient en sac trencat. Però... existeix alguna solució? Em temo que no. Per tant, hem de seguir ensenyant les urpes i confiar que, aquest cop sí, els nostres desitjos es facin realitat. Fem cas al proverbi clàssic: mentre hi ha vida hi ha esperança (a més, tampoc tenim cap altre remei...).

Molts dels anhels i lamentacions per al 2018 són els mateixos que els del 2017 i el 2016, i encara podria rebobinar enrere uns quants anys més. I tot i que això no deixa algunes persones en bon lloc, jo he de seguir amb la meva cantarella. Per exemple, he de desitjar que els Jocs del Mediterrani de Tarragona se celebrin d’una santa vegada (un nou retard no es podria justificar) i que aquests siguin un èxit per a la ciutat. Però el que realment demano als nostres mandataris és que siguin responsables i sàpiguen gestionar de manera intel·ligent totes les infraestructures i espais que s’han creat per a l’esdeveniment. El futur de la nostra urbs estarà lligat a l’administració d’aquest llegat, així que és una qüestió que ens hem de prendre de manera molt seriosa.

La meva carta als reis prossegueix amb un altre clàssic que tots els tarragonins ens sabem de memòria: solucionar d’una vegada i per sempre els greus problemes que tenim amb el ferrocarril. Això significa diverses coses: tenir una estació digna d’una capital de província, acabar amb el tercermundisme que existeix en el sistema de rodalies, millorar les connexions... I no podem oblidar allò que per a molts és una utopia o una fantasia irrealitzable: desviar el trànsit de mercaderies de la línia de costa i aconseguir una ciutat que miri al mar en lloc de girar-li l’esquena. Digueu-me boig si voleu, però estic convençut que els meus ulls ho veuran algun dia.

Un altre tema històric de la meva estimada (però maltractada) ciutat és la connexió (o, més aviat, la seva absència) entre el centre i els barris perifèrics. Quan jo era un jovenet imberbe i acabava d’arribar (i el temps passava molt més lentament que ara) ja es parlava d’aquest problema. Més de quatre dècades després, seguim en aquesta lluita. Perquè un miserable carril bici que a més està ple d’obstacles no pot considerar-se com la plena connectivitat. Anar caminant des d’alguns barris fins al centre pot considerar-se com un esport d’alt risc, i això, en ple 2018, no ens ho podem permetre. Per si no havia quedat clar, jo continuaré insistint fins a quedar-me sense al·lè. I no acceptaré excuses.

Hi ha moltes altres qüestions que em preocupen i hem de posar el dit a la llaga, encara que ens produeixi coïssor. Per citar algunes, penso en les mancances en l’àmbit de la cultura, la proliferació de locals buits i els problemes cada cop més greus per al petit comerç, la dignificació del Francolí, la degradació de la Part Baixa, els edificis en mal estat de la Part Alta, la manca d’il·lusió de molts ciutadans que, cansats, han optat per llençar la tovallola... Però per sobre de tots ells hi ha un assumpte que em fa perdre la son i enguany s’ha de començar a resoldre. Em refereixo, per descomptat, a la realització d’un estudi epidemiològic al Camp de Tarragona.

Ja ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho (encara que tant de bo aquesta sigui la darrera ocasió): necessitem que es posi en marxa aquest estudi perquè com a veïns de Tarragona tenim tot el dret del món a saber com afecta l’activitat econòmica i industrial a la nostra salut (en cas que realment tingui conseqüències, compte, perquè tampoc ho sabem amb total seguretat). No és un caprici, sinó una necessitat. Tenim el suport de la població (vàrem recollir més de 5.000 signatures en poques setmanes) i de l’Ajuntament (el ple del qual va aprovar per majoria una moció destinada a l’elaboració d’un sistema de vigilància ambiental). I no hem deixat d’insistir a totes les administracions perquè es posin d’acord i comencin a treballar d’una punyetera vegada. En definitiva, hem fet tot allò que ens van dir que havíem de fer però no hem obtingut la recompensa que ens van prometre. I això no ens sembla ni just ni honest.

I ara què? L’experiència m’ha demostrat en múltiples ocasions que no existeixen receptes màgiques, així que seguiré confiant en l’única poció miraculosa que conec: treball, treball i més treball. Que aquests desitjos es compleixin no depèn de mi, però m’hi deixaré la vida. El 2019, quan arribi el moment de redactar una nova carta als reis, comprovaré si l’esforç ha estat o no en va. Com diuen en castellà, el temps apremia, així que no penso perdre’l. Bon any nou a tothom, i tant de bo que les vostres il·lusions també es facin realitat.