Arquitectures amables

L’amabilitat o la falta d’ella és un tret de la personalitat, també una actitud. Per això em permeto parlar-los d’arquitectura amable. Perquè les intervencions arquitectòniques prenen una actitud en tant proposen solucions. Si parlem d’edificis, la seva amabilitat la mostren en la relació amb el seu entorn immediat, estableixen un vincle. Poden ser afectuosos silenciosament, en disposar de solucions arquitectòniques que són respectuoses, fins i tot tranquil·les. Hi ha actuacions arquitectòniques que contribueixen a millorar un barri, un carrer, també un racó. Sí, l’arquitectura està dotada de múltiples estratègies i l’amabilitat n’és una.

Habitualment, quan pensem en arquitectures amables ens vénen al cap aquelles relacionades amb els nens: llars d’infants, parcs infantils, escoles. Com podríem no ser amables amb ells! Sovint són edificis que protegeixen els seus jocs, vetllen per ells i els permeten sentir-se còmodes. Però aquesta calidesa no és exclusiva dels petits, quan passegem per les nostres ciutats, estem submergits en un oceà de percepcions, i aquestes arquitectures afables tenen la capacitat de trobar un lloc comú, allà on col·lectivament ens sentim bé. Diguem-ne que l’amabilitat pot despertar emocions positives, ens fa sentir bé.

Aquí a Tarragona, a la via de l’Imperi Romà, arribant al portal del Roser, hi ha un edifici que m’encanta perquè es mostra especialment amable, parlo de la casa Ximenis. Josep Maria Jujol, arquitecte modernista i tarragoní, es va encarregar de la reforma pel doctor Ximenis que era canonge de la catedral. La reforma data de 1914. Prèviament hi havia un paller en planta baixa i un primer pis al qual s’accedia des del carrer Salines, darrere de la muralla. Encara avui s’alça un edifici de tres plantes amb una torre que permet accedir al terrat.

I els trets que fan amable i refinada la casa de Jujol són: la variació de les obertures a cada planta i el seu ornament, realitzat amb la tècnica de l’esgrafiat, les baranes de ferro nuat i els seus festejadors. Les finestres amb balconada havien estat protagonistes de la tradició trobadoresca, la balconada era el lloc on la noia sortia per ser vista per l’amant.

A la casa Ximenis a la cantonada de les balconades, Jujol situa els festejadors, acció que repetiria després a Casa Bofarull. És una bella solució, originàriament se situaven darrere les finestres de les masies i casals tradicionals, aprofitant el gruix de la paret. Allà es trobaven els nuvis, per parlar, i la seva silueta es dibuixava al contrallum de la finestra. Així que resultava fàcil vigilar-los malgrat trobar-se apartats, en un habitacle que segurament estava mal il·luminat per una espelma. A les cases catalanes apareix amb més abundor dels segles XIV al XVII.

Perquè l’amabilitat també significa ser digne de ser estimat i aquest edifici té aquesta màgia que et fa estimar una arquitectura. No en va, Gaudí ja havia sentenciat que «Per fer les coses bé és necessari: primer, l’amor, segon, la tècnica».

I si parlem del segon, la tècnica, destacaria la lleugeresa de la barana de ferro nuat, sembla ben bé una xarxa de pescar. Va ser labor dels tallers Almenara, del carrer del vidre a la part alta i fidels traductors de les idees de Jujol. També l’ús de l’esgrafiat al delicat ornament de les finestres.

I tornant a l’amabilitat, ja els grecs van definir la «Philia», l’amor que es caracteritza per la solidaritat, la germanor i l’amor als altres. La tradició cristiana també recull aquesta classe d’amor i freqüentment provoca que la persona busqui el bé comú a través del respecte, la gentilesa i la cooperació.