La Rambla que mereixem

La que en un altre temps va ser l’artèria noble i vital de l’eixample de Tarragona, la Rambla Nova, viu a hores d’ara un dels moments més decadents dels seus 164 anys d’història. És un símptoma clar de les dificultats que travessa el centre de la ciutat. Adreço la pregunta als lectors veterans: Quan abans havíeu vist la Rambla tan descuidada com ara? I una per tots: Tenim la Rambla que mereixem?

El terra que passegem acull tres superfícies inconnexes: la rajola nova –gris al tram històric, rosa al tram nou–, la rajola vella i relliscosa als laterals del tram central i, al mateix nivell, la cobertura asfaltada a l’estil d’una autopista. Un cupatge poc a l’altura del carrer més emblemàtic de la nostra ciutat.

Passa sovint que la deixadesa estètica s’acaba traduint en inseguretat, per això la majoria de rajoles d’entre la font del Centenari i els Despullats estan trencades i aixecades. Sabeu de què us parlo, però vigileu de no ensopegar els que ho vulgueu comprovar. Costa trobar rajoles en bon estat i, la meitat de les que aprovaríem, resulta que ho esquitxen tot quan ha plogut i algú les xafa. Tres quarts del mateix direm dels malmesos murs dels parterres enjardinats.

Al deteriorament general de la Rambla cal afegir-hi la falta d’eficàcia amb què s’afronten els seus desperfectes puntuals, preu de la mateixa desídia política. Així és com les darreres ventades han trencat uns bancs que encara avui mostren les seves estelles al descobert, entre Conde Vallellano i Teresianes. Al tanto la canalla!

I sí, aquestes horribles estructures pesades que serveixen per protegir-nos de temptacions terroristes, els bol·lards de formigó, tenien una improvisada disculpa inicial. Però pot ser que els comencem a suplir per elements que, acomplint la mateixa funció, evitin aquesta impressió tan accidentada. Jardineres mòbils, pilons, bancs, fonts o, a males, els mateixos bol·lards degudament endreçats i si convé decorats.

Deixarem per una altra ocasió el mobiliari inexplicable, com la pantalla que no funciona, el punt de càrrega de mòbils que no carrega o el misteriós i rònec quadre de llums de davant de la Viena. Al capdavall és molt més preocupant l’epidèmia de locals buits que hi proliferen i el lamentable estat en què es troben. Presidint tots aquests despropòsits hi tenim el Banc d’Espanya, veritable obra magna de govern Ballesteros, sobre la qual l’alcalde va disparant propostes sense materialitzar-ne mai cap.

Els de la conya deien –abans que podien– que teníem la rambla més llarga del món perquè unia el Mediterrani i l’Atlàntic. Jo, que hi visc i la visc amb un sentiment més modest, la veig com el passeig entre el mar i la Mussara. En tot cas aquesta cruïlla entre els que xino-xano se’n van a tocar ferro i els que transiten de compres i encàrrecs requereix tota l’estima i atenció per part de l’Ajuntament. Per això reclamem fer ús de tots els nostres instruments (urbanisme, mobilitat, neteja, cultura...) per recuperar-ne l’esplendor. L’artèria és clau per reprendre el pols al cor de Tarragona!