Aprendre dels errors: rectificar

Deia el mestre Pompeu Fabra que aprendre dels errors, amb humilitat, i saber rectificar-los és una actitud responsable que demostra la maduresa d’aquell que la practica. Sembla de sentit comú però ja sabem que al nostre estimat mar Mediterrani sovint el sentit comú és el menys comú dels sentits. En efecte, prima el maximalisme, la imposició, la reiteració de l’error que si s’esmena és considerat com una senyal de debilitat. I és just al contrari.

Catalunya ha viscut uns mesos, un darrer trimestre de 2017, objectivament desastrosos. La trencadissa ha estat descomunal. Des de les tristes sessions del Parlament del 6-7 de setembre, quan el camí de l’aventura unilateral va entrar en fase executiva de xoc (i mai millor dit de xoc), fins a les eleccions de finals de desembre passat tots hem viscut sacsejats per una mena de Dragon Khan polític, social i econòmic de conseqüències devastadores que encara no han conclòs.

De qui és la culpa? (no en va estem en una societat llatina on tothom intenta identificar als «culpables» enlloc d’articular solucions). Des de les files de l’immobilisme, és a dir, del PP, Ciutadans i del Govern espanyol la resposta és clara i diàfana: La responsabilitat exclusiva és dels líders irresponsables de l’independentisme que han entabanat una part de la ciutadania de Catalunya amb mentides i promeses falses. Com és possible que dos milions de catalans hagin desconnectat de la idea d’Espanya? Pels enganys d’uns pocs dirigents frívols, ens diuen, a qui s’ha de castigar severament amb la llei a la mà. I sobretot evitar plantejar quines mesures polítiques cal articular per donar resposta a aquest creixent increment social de l’independentisme.

Des de l’independentisme s’afirma més o menys el mateix però canviant els subjectes. És a dir, la culpa única és del Govern espanyol i de les institucions de l’Estat que són dictatorials, «còmplices del franquisme» i que tenen un nivell de qualitat democràtica «a la turca», per entendre’ns. Com pot ser aleshores que ningú, cap país del món, hagi reconegut la DUI? O per què cap president de cap Govern nacional o regional de la Unió Europa s’ha volgut reunir amb Carles Puigdemont? –Hi ha 27 governs estatals i 91 de regionals al territori de la UE–. Cap ni un? Resposta independentista: tots són còmplices del «franquisme de facto» que impera a Espanya.

I amb afirmacions dogmàtiques d’aquest tipus –les unes i les altres– no ens en sortirem. No, prou d’aquest desgavell. Els socialistes no creiem que calgui atrinxerar-se en un búnquer i convertir aquesta gravíssima crisi política en una qüestió judicial o d’ordre públic, ni tampoc creiem que hi hagi cap Idea Única Salvadora que legitimi que s’hagi de tornar a llançar el país per un precipici. El cost ha estat immens: en termes econòmics, en termes de convivència cívica entre catalans i en termes judicials i penals. Seguir per la via de la unilateralitat seria una pura insensatesa. Negar l’arrel polític del problema i adreçar la solució, únicament, a l’acció de la justícia o de les forces de seguretat, també.

Després de la tempesta ha de venir l’hora de la reflexió, de l’anàlisi i de la rectificació. Rectificació que en cap cas vol dir claudicació de les idees i conviccions pròpies però si del reconeixement que Catalunya, com també van demostrar les eleccions del 21-D, no és un bloc unívoc i uniforme darrera d’un mar de banderes sinó que és una societat plural que té en aquesta pluralitat una de les seves riqueses més essencials.

En un article brillant fa pocs dies la nostra diputada Rosa Maria Ibarra recordava l’exemple de John Hume, el líder socialdemòcrata nordirlandès que va aconseguir que els enemics irreconciliables del republicanisme i de l’unionisme de l’Ulster s’asseguessin a una taula d’on va sortir un acord de pau. Ho va fer escoltant durant anys un reguitzell d’acusacions de «traïdor», desqualificacions o, directament, insults. Però es va mantenir ferm perquè sabia que el progrés de la seva societat no podia sorgir d’un 50% d’esquenes a l’altre 50% sinó que s’havia de teixir una identitat col·lectiva que garantís la convivència d’aquells que tenien sentiments d’identitats nacionals diferents. Doncs bé, per als socialistes Miquel Iceta és el John Hume català. En aquest sentit els socialistes volem adreçar un missatge d’esperança al poble de Catalunya: ens en sortirem i tornarem a ser la societat tolerant, plural, respectuosa i cívica que sempre ens ha identificat.

Però per a fer-ho possible ens cal ara el que ha faltat durant aquests darrers mesos, és a dir, sentit de la realitat política, altura de mires, respecte, comprensió a les raons del considerat contrari i sobretot estabilitat política, progrés econòmic i reconciliació entre catalans. Sí, és l’hora de rectificar. De la rectificació, no de la ratificació dels errors. És l’hora solemne de tot el poble de Catalunya.