Dictadura

La freqüència dels esments al comportament del govern espanyol i l’enduriment previsible de les accions contra l’independentisme estan fent cada cop més present en el panorama internacional (uns quants mitjans europeus ja han fet servir el terme) el concepte de dictadura, de tràgica memòria. Formalment parlant, la gènesi d’aquest mot té poc misteri, per bé que el sufix –dura amb què es fa sempre aquell acudit (contraposant-la a tova) no té res a veure amb la duresa (tal com testimonien un centenar i mig de compostos, com ara anadura o voladura).

Ara bé, aquest dictar que es veu tan clar en el mot també és, al seu torn, un derivat. De dicere, concretament, és a dir, de dir. Un verb, i ara deixeu-me fer un breu parèntesi corporatiu, del qual també procedeix dicció i, en conseqüència, diccionari (el meu llibre de capçalera, he he).

Dir és un dels grans mots tòtem, aquells que entrarien en el top dels imprescindibles de qualsevol llengua. Tot i això, no té tants derivats com posar, venir o estar. Això sí, en destaquen un parell que han adquirit certa rellevància en les actuals circumstàncies: abdicar, una acció desgraciadament massa infreqüent per aquests verals, i predir, exercici que qui més qui menys es dedica a fer en relació a aquest serial polític que cada dia ens sorprèn amb algun gir de guió inesperat. També és fill del mateix verb un altre pel qual el govern espanyol sempre ha tingut tirada, interdir, encara que habitualment en fem servir la versió estàndard, prohibir. Pel que fa a les curiositats, tenim l’adjectiu indicible, un cas d’aquells d’evolució separada que no segueix el model general, i un substantiu molt bonic, dictàfon, «petit magnetòfon per a enrgistrar i reproduir dictats i converses». La gràcia d’aquest mot és que originàriament era una marca registrada, Dictaphon, igual que tebeo o bamba.

Per cenyir-nos a la branca familiar de dictar, de seguida en trobem dos fills il·lustres: dictat, segurament una de les primeres paraules que la canalla aprenen a col·legi, i dictador, que malauradament en aquest país també vam aprendre massa de pressa. La més pintoresca de la colla, tanmateix, és dicteri, «dita ofensiva». Que sigui un mot avui completament desaparegut de la parla no vol dir que no conservi una certa presència en el subconscient del parlant; no en va les actituds dictatorials com les del govern del PP ofenen no solament les persones sinó els principis democràtics.