6 d'octubre... de 2017

Sí, sí, ja sé que faig referència a fets de l’any 1934, però és que mai hauria pensat que tornaríem a viure un altre 6 d’octubre, mai! Per aquells que no ho sàpiguen, el 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va convocar la multitud a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, va proclamar l’Estat català dins de la República federal espanyola i es va declarar en rebel·lia «amb les institucions falsejades del Govern de Madrid».

La reacció del Govern republicà va ser fulminant: l’exèrcit va ocupar la Generalitat i el Govern de la Generalitat va ser empresonat, jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat a 30 anys de presó pel delicte de rebel·lió.

En aquells moments, entre els sectors catalanistes moderats que havien celebrat la recuperació de l’autogovern el 1931, l’acte de Companys va ser considerat com un exercici de «frivolitat invencible», en paraules de Gaziel, director de la Vanguardia i, en la meva opinió, el millor cronista de l’època. Frivolitat, diletantisme, irrealitat, fugida insensata cap endavant...

Després de la guerra civil, durant els anys de lluita contra la dictadura franquista, es va establir un consens molt ampli entre les diferents forces catalanistes i democràtiques (des del PSUC fins a l’embrió del qual després seria Convergència Democràtica de Catalunya) entorn d’una convicció compartida: mai més un altre 6 d’octubre a la història de Catalunya. Mai més l’aventura sostinguda en la irrealitat per portar el país al desastre.

Doncs lamentablement hem tornat a viure, a patir més aviat, un altre 6 d’octubre. Un cop més els crits a la plaça (o els insults a twitter –o no recordem ja les «155 monades de plata»?) han substituït l’argumentació i l’anàlisi política des del sentit de la realitat. Un cop més, hi ha qui s’ha atribuït la potestat de parlar «en nom de tot el poble de Catalunya», un cop més s’ha definit, conceptualitzat i dividit el país entre bons i mals catalans, un cop més la mateixa sensació d’irrealitat i de «frivolitat invencible». I un cop més, també hem de lamentar-ho, s’ha produït la mateixa reacció excessivament fiscalitzadora de determinades institucions de l’Estat, centrada a respondre judicialment i policial a un problema d’arrel i base política que té en la política la seva solució.

I el resultat? Una nova trencadissa fenomenal de la qual trigarem anys a recuperar-nos. Durant anys, els socialistes hem advertit d’aquest final lamentable en innombrables ocasions i per tots els mitjans possibles, sovint enmig d’una allau d’insults i acusacions de traïdors i botiflers.

Vàrem dir per activa i per passiva que ignorar les resolucions i mandats judicials, tal com advertien els mateixos serveis jurídics del Parlament, comportaria conseqüències penals que es podrien haver evitat. Vàrem ser ignorats i vilipendiats, enmig de burles i d’afirmacions categòriques que exclamaven «no s’atreviran!» (en dono fe). Per part de qui? Per part d’aquells que ara hipòcritament ens acusen de voler «presos polítics». Ells! Els mateixos que van fer cas omís a les advertències dels lletrats del Parlament i del Consell de Garanties Estatutàries, els que deien que havíem de «desobeir», els del «tenim pressa», els del «tirem pel dret perquè hi ha un pla secret que aconseguirà reconeixements internacionals».

Crec que és l’hora de la valentia i de dir les coses pel seu nom, malgrat que no estigui de moda ni sigui el més fàcil. Ho hem de fer, perquè estic del tot convençut que és l’única via possible. Per tant, com a socialista, vull reivindicar el catalanisme pactista, tolerant i respectuós. El que no dividia el país entre «patriotes» i «botiflers». El que ha fet gran Catalunya i ha garantit la convivència. El que defensa la negociació, l’acord i el pacte perquè, com defensa Miquel Iceta, això tan sols es resoldrà des de la negociació, l’acord i el pacte.

El catalanisme social que defensa que Catalunya som tots, no una massa darrere de banderes gegants uniformada amb un color. El catalanisme socialista que mai diria «tu no ets català» al català que pensa diferent. El sectarisme i l’exclusivitat del concepte de català ens porten a la ruïna del país. Hem d’aconseguir el contrari, no dividir la societat entre «bons» i «dolents» i assolir un acord que garanteixi la convivència dels considerats diferents.

Ho tornarem a dir per evitar que aquells que són incapaços de reconèixer que s’han equivocat, s’inventin enemics externs a qui bolcar tota la seva frustració: saltar-se la llei és un error de calaix, catastròfic i amb conseqüències. Abans de l’1 d’octubre, després de l’1 d’octubre, avui i demà. L’anomenada «via unilateral» és una entelèquia que porta al fracàs. I amb conseqüències terribles com s’ha posat de manifest i que molts dels actors d’aquesta unilateralitat, ara reconeixen.

Acabo amb una cita de les memòries de Gaziel que faig meves: «Quan els catalans anem units som imparables, quan anem dividits perdem sempre.» Totalment cert. No a una Catalunya de blocs, sí rotund a una Catalunya de tots, transversal, respectuosa i líder en benestar social a Espanya i al conjunt d’Europa.