Josep Graset

Havíem acabat la feina i ens venia de gust estirar les cames. Una passejada per Grafton Street era quasi bé obligada per poca estona que tinguéssim per estar a Dublín. Caminar una mica, sentir el batec de la ciutat més enllà de la impersonalitat de l’hotel i prendre una bona cervesa era el que aquell vespre buscaven. Després la conversa i de seguida Beckett com a protagonista. És normal, estàvem a Irlanda. Però és que en les converses amb el Josep aquestes situacions eren recurrents i si estaves a Moscou et parlava de Maiakovski i de Chéjov. I un altre dia d’Ibsen. I un altre de Benedetti, de Camilleri, i així de tants i tants altres.

La literatura era una de les seves passions. Dic era... que difícil que se’m fa parlar en passat. Que difícil. La seva família, la literatura, el teatre, la cultura, el turisme, aquestes eren algunes de les seves grans passions i li venia de gust compartir-les. No tothom tenia la fortuna de ser-ne partícip. Alguns només han conegut al Josep personatge, jo he pogut conèixer la persona. El personatge no era la persona. En Josep, per sorprenent que pugui semblar, era un home tímid i sovint amagava la seva timidesa darrera una actuació. Jo l’ he pogut conèixer, gaudir i estimar.

El turisme va omplir una part molt important de la seva vida. Ell venia d’una Vila-seca d’arrel agrícola, que començava a fer camí en un sector nou del que encara no s’albirava la importància que acabaria tenint. Va saber interpretar bé els canvis en el sector i de fet tenia una extraordinària habilitat per enllaçar entre generacions, sent part dels pioners i acompanyant amb encert els que ens hem anat incorporant més tard. Aquest itinerari el va portar ara fa uns anys a rebre de mans del President de la Generalitat la medalla del turisme, un merescut reconeixement.

El Josep ens ha deixat després d’uns mesos difícils, més d’hora del que calia. Perdem un referent del sector a la Costa Daurada, un pioner. Alguns, a més, perdem un gran amic.