No podem perdre cap més tren

Abans de que acabi aquest any està previst que cap tren de mig i llarg recorregut s’aturi a l’estació central de Tarragona. Òbviament, és una mala notícia pels ciutadans de Tarragona, sobretot per les oportunitats que genera la connexió amb Tortosa, que es perd, i amb Barcelona, que es mantindrà només a través de trens regionals.

La necessitat imperiosa de vincular el desenvolupament del territori a la connectivitat ferroviària està impulsant amplis consensos i fronts comuns, entre agents polítics, socials i econòmics. Hi ha quatre decisions importants que marcaran el futur del Camp de Tarragona: el trànsit de les mercaderies; la connexió interna entre les principals poblacions i nodes de connectivitat a través del TramCamp; la intermodalitat entre aeroport i xarxa ferroviària i l’aproximació de Tarragona i Barcelona a través de l’alta velocitat.

La complicitat entre els agents del territori serà definitiva per resoldre aquestes qüestions i és absolutament urgent el seu reflex en documents que explicitin la unitat d’acció i comprometin un front comú davant del Ministerio de Fomento, que ara per ara és qui ha decidir, programar i executar les imprescindibles inversions.

Dit això, i més enllà de la demora associada a aquests grans projectes de territori, hi ha algunes actuacions, respecte a les que hauríem de ser diligents, que Tarragona ha de plantejar urgentment. Sabem que el trànsit de mercaderies alliberarà en el futur el pas de passatgers per l’actual via del litoral i que això ens donarà oportunitats d’ampliar el nombre de freqüències amb Barcelona i que fins i tot pot actuar com una estació més de rodalies que ens connecti amb tot el continu urbà de la costa.

Però existeix una oportunitat més immediata de la qual no se n’ha parlat gens: els 14 solcs per sentit, freqüències, que aquest mateix any quedaran lliures entre Tarragona i Barcelona pel desviament dels trens Talgo i Euromed a l’estació de La Secuita-Perafort. Aprofitar els solcs ja existents, que o es perdran o s’utilitzaran d’una altra manera, ens permetria tenir trens regionals directes que situarien Tarragona i Barcelona Sants a una hora, i que podrien pal·liar de manera important les necessitats dels viatgers entre les dues ciutats. Sense perjudici que si les freqüències encaixen es pugui allargar el trajecte a altres estacions, com Reus o Salou.

El fet que aquesta connexió mogui milions de passatgers i que l’oferta de trens sigui insuficient per absorbir la demanda amb condicions dignes –es repeteix cada estiu la imatge de trens plens i amb molts viatgers drets- justifica sobradament la necessitat d’ampliar les freqüències.

Ja hem perdut masses trens a Tarragona, potser ha arribat l’hora de començar a recuperar-ne.